Per Javier Bustamante Enriquez
Poeta
Barcelona, març 2014
Foto: Creative Commons
Recollir implica l’acció de reunir alguna cosa dispersa que originalment estava junta. També significa recol•lectar dades per a obtenir un resultat. Igualment, vol dir posar ordre en un lloc, organitzant els elements que hi ha. Així mateix, es recull allò que ha caigut. Quan arriba el moment, en el camp es recullen els fruits, les llavors, les flors.
L’acte de recollir, en qualsevol de les seves accepcions, comporta un discerniment, una habilitat per a seleccionar allò que desitgem ordenar, deixant de banda el que no afecta aquest ordre que busquem. Per tant, recollir també implica una renúncia necessària.
Associada a la paraula ‘recollir’ en sorgeixen d’altres com ‘recollir-se’ o ‘recolliment’, que sonen a alguna cosa més íntima. Recollir-se reuneix les accepcions que hem vist abans en la persona d’un mateix.
Quan estem dispersos i notem que això ens afecta negativament , busquem asserenar-nos, aquietar-nos, deixar que se sedimenti el nostre pòsit interior per veure la realitat amb més claredat. D’aquesta manera, allò que originalment en nosaltres hauria d’estar unit, torna a congregar-se.
En el moment que un comença a recollir-se, va trobant aspectes poc coneguts de la seva persona, de vegades alguns que ignorava totalment, però que amb la voluntat d’indagar sobre un mateix van aflorant. També solen aflorar velles i noves ferides, i, per què no, la pedra amb la qual sempre ensopeguem. Recollir dades d’un mateix és una bona excursió que ens aporta llum sobre les ombres que van fidelment darrere nostre.
No solament és important posar ordre en l’espai, sinó també en el temps. Un amic deia que, així com designem un lloc per a cada cosa, hem de saber ordenar cada cosa en el seu temps. Recollir-se va despertant la necessitat i el desig d’ordenar-se: ordenar el nostre temps, ordenar els nostres espais, tant privats com públics, ordenar els nostres sentiments i pensaments. No es tracta tant d’un ordre cartesià com d’un ordre natural. Cadascú tenim el nostre propi equilibri, quan estem recollits podem apreciar-lo i, sobretot, respectar-lo. Sembla curiós, però despertar aquest ordre natural, lluny d’encasellar-nos ens ajudarà a alliberar-nos.
En èpoques de crisi tenim la sensació de caiguda, d’haver tocat el fons de la pròpia existència, que tot fa pujada. És el millor moment per a recollir-nos, per a tornar-nos a aixecar a partir d’això caigut que som. D’aquest munt de vivències apilades sense solta ni volta. L’experiència de caiguda, com la malaltia, ens ajuda a contemplar-nos en els nostres límits per a viure amb més humilitat .
Qui sembra, recull, diu el refrany. Però també hem escoltat: n’hi ha uns que sembren i altres que cullen. Ambdues concepcions apunten veritats. La primera parla d’allò que podem recollir fruit del nostre esforç. Recollir-nos comporta poder assaborir tot allò que va naixent fruit d’aquest encontre personal i intransferible. La segona dita ens porta a ser conscients que no tot el que rebem ens ho devem pas a nosaltres mateixos. Algú abans ha sembrat perquè nosaltres ho recollim. En el punt més radical ens podem adonar que nosaltres no ens hem pas donat la vida, que és un regal, un fruit del qual mengem sense haver fet res per a merèixer-lo.
I, per a arribar al recolliment, aquest estat en què podem reunir-nos de la nostra dispersió, alliberar-nos en l’ordre, refer-nos des dels nostres límits, reconèixer-nos, assaborir la vida, són necessàries dues condicions que van de bracet: la solitud i el silenci. Busquem-les!
A l’inici també associàvem el fet de recollir amb la renúncia. Doncs sí, per a trobar-se en solitud i silenci, hem de fer renúncies, optar per reservar-nos un temps i un espai per a estar recollits. No es tracta de renúncia en el sentit negatiu. Al contrari, una renúncia que ens porta al recolliment és l’opció per una nova manera d’anar pel món. És una renúncia que anuncia.