Des de les escoles de la Grècia clàssica fins a l’origen de les universitats, el saber s’aplicava principalment al coneixement filosòfic, antropològic, teològic, històric, i fins i tot, les humanitats ocupaven un lloc especial en les matemàtiques, la geografia, la geometria, etc. englobades en el trivium i en el quadrivium. Recordem, per exemple, el que es llegia a la llinda de la porta de l’escola pitagòrica: «Que no entri ningú que no sigui geòmetra». Es valorava el paper del docent i la seva capacitat intel·lectual, que el feia capaç de donar respostes serioses i profundes a la dimensió del saber. Els anomenats estudis tècnics tenien un altre tractament, fins no fa gaire: se’ls englobava en les escoles tècniques i escoles tècniques superiors per a distingir que estaven en una altra àrea del saber.
La creació de facultats va intentar donar un nivell igualitari a totes les ciències anomenades superiors. Afortunadament, això no vol pas dir que les ciències humanistes hagin mort. Encara hi ha facultats i escoles que vetllen perquè es continuïn conreant.
En les últimes dècades, tant en la formació escolar com en la universitària, s’ha incrementat la dimensió tecnològica, i el mateix ha succeït en els altres camps de la ciència, fet que hi ha causat un progrés espectacular, com també en moltes altres àrees de la cultura. Però es constata que ha minvat el suport de les humanitats. És ben cert que els nous elements tecnològics han arribat a modificar hàbits i maneres de viure en què la mobilitat, la connectivitat, l’intercanvi de dades, la mateixa comunicació, etc., s’han incorporat a la vida quotidiana i l’han enriquida. És evident que els avenços tecnològics s’han d’incorporar a tot, però, alhora, s’ha de comptar amb la sòlida base que aporten les humanitats.
L’ús de l’allau d’informació que arriba a qualsevol persona connectada a la xarxa hauria de permetre obrir les portes per a entrar sense por a recuperar la dimensió humanitzada de la tecnologia. Aquesta s’ha d’enriquir mitjançant l’aportació de les humanitats, que ajuden a comprendre la transversalitat del saber, i a més, a integrar una interdependència lligada per unes ciències humanes: filosofia, antropologia, psicologia, ètica, estètica, història, sociologia, etc. Si manquen aquestes disciplines, el saber s’empobreix.
Seria reduccionista quedar-nos impressionats davant dels avenços científics emparats en el desenvolupament de dimensions pràctiques i teòriques que es poden assolir mitjançant els nous elements que aporten la informàtica i el treball digital. Alhora es detecta una dimensió també científica que ha d’ajudar a superar una buidor deguda a la manca d’elements que donen sentit a la vida tant personal com social, i també contribuir a una solidesa del saber. La ciència pot assolir un nivell molt alt en utilitzar dades, connectar-les, emmagatzemar-les…, però no hi ha de mancar la capacitat de fer una fundada reflexió que ajudi a comprendre el perquè d’un bé intel·lectual amb esperit crític, capaç de relacionar els elements de les diverses ciències i de fer gaudir d’un saber compartit que abasta des de la dimensió més existencial fins a la més transcendent.
El 16 de gener es va presentar un manifest, Humanitats amb futur, promogut per l’Institut d’Estudis Catalans i la Facultat de Teologia de Catalunya, i uns quatre-cents intel·lectuals, professors i diferents institucions culturals i acadèmiques s’hi van adherir, ja que la formació humanística és considerada com a premissa necessària per a la construcció d’una societat amb sentit. El manifest explicita que «la minva de la cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització». Aquest advertiment reclama la urgència de «sortir de l’analfabetisme funcional i simbòlic, que deixa grans buits en el sistema de referències personals i col·lectives, i permet submissions i manipulacions».
Davant d’aquesta realitat ens hem de tornar a qüestionar el sentit autèntic de les humanitats per a recuperar la força intel·lectual que ajudi a donar veritables respostes a la ciència, a la cultura i a la tan avançada tecnologia.
Àmbit Maria Corral
Ponents
Jaume Aymar i Ragolta, Degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull
Jordi Craven-Bartle Lamote, Doctor en medicina. Professor UAB
Maria del Mar Esteve i Ràfols, Doctora en pedagogia. Directora de l’Escola Epiqueia
Gregorio Luri i Medrano, Pedagog i filòsof