Per Anna-bel Carbonell i Rios
Educadora
Barcelona, maig 2014
Foto: Hormiga Verde
M’embadaleixo sempre que passejo per qualsevol barri antic de la ciutat. Un munt de pedres, balconades, portals i façanes ens acompanyen en el present parlant-nos alhora d’un passat que molts cops no coneixem, i continuaran exitint en un futur que ni tan sols gosem imaginar. Racons que han escoltat les converses més fútils i també les més profundes, que han aixoplugat plors i rialles de persones com nosaltres, que hi han passat a prop.
Façanes… passa sovint que hi ha edificis que, ja sigui per la seva pertinença al patrimoni cultural de la ciutat i/o del país o per la normativa urbanística vigent, només poden ser restaurats en la seva façana. És a partir d’aquesta metàfora que jo vull fer una reflexió.
Una façana noble, amable o arrogant, propera o llunyana, a la que li hauran rentat la cara, és la porta oberta vers un nou interior, un interior totalment restaurat i adaptat segurament als nous temps. Però, i nosaltres? Quantes vegades mantenim una façana mentre el nostre ésser més íntim ens parla d’unes altres emocions, d’altres combats i neguits? Sovint pensem que mantenir una façana hieràtica, plena de correcció, que no mostri sentiments no autoritzats ens fa més correctes i afables quan, en realitat, no ens fa ni més ben educats ni més respectuosos, sinó que diu molt de la nostra falsedat, del fet de guardar les aparences davant de situacions tenses i ambigües, protocol·làries i llunyanes a la veu del cor. I quan constato aquestes actituds, em pregunto si som veritablement éssers dotats de sentiments i emocions. La meva resposta és decididament positiva; hem estat creats per sentir tot i que l’emoció abasta tant formes positives com negatives. I, més enllà de tota resposta, estic convençuda que, mal que ens pesi, tots acabem sentint. Potser les nostres façanes són una conseqüència més de la creença errònia que l’expressió dels sentiments és una mostra de debilitat. És que pretenem que la nostra vida sigui impol·luta de portes enfora? Qui estableix quins sentiments són correctes i quins no, fora de nosaltres mateixos i de les nostres pors? Quines característiques han de tenir per ser els més adients? Com podem viure ignorant una part important dels sentiments que ens genera el proïsme?
Creiem, realment, que podem crear la nostra bombolla i mantenir les pròpies màscares i disfresses sense que això tingui cap mena de conseqüència per a les persones més properes a nosaltres, el nostre entorn més immediat?
Molts cops, quan veig tot el que ens envolta, penso que potser cal que siguem més naturals i sincers en la nostra manera de ser. Hem d’escoltar el nostre cor i abolir les normatives que fan que ens autolimitem la capacitat de sentir. Cal que mostrem sempre obertament què som i què sentim sense perdre, és clar, el respecte cap als altres.