Els límits de l’opinió en les xarxes socials


Per Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, juny 2014
Foto: Pixabay

Fa només vint anys el terme xarxes socials estava reservat al camp de la sociologia i tenia com a significat ‘les relacions que entrellacen unes persones amb les altres’. Les xarxes socials eren les que donaven suport –i el donen encara– als individus en el seu desenvolupament personal i social.

Actualment aquest terme –el de xarxes socials– , per a la majoria dels ciutadans, suggereix un altre tipus de xarxes: Facebook i/o Twitter, amb un sentit que no té gaire a veure amb el que he citat anteriorment. La importància d’aquestes està en gran part determinada per la seva presència continuada en la vida de les persones, especialment entre el jovent, que ja en són usuaris empedreïts.

Es fa difícil imaginar un món sense l’existència de Twitter i Facebook; tenen molts avantatges però també tenen inconvenients. Entre els primers, i sense pretendre ser exhaustiva, podem citar la gran fita que suposa poder estar comunicats en temps real amb persones de qualsevol part del món. Potser aquesta immediatesa és alhora el seu major desavantatge. La immediatesa i la rapidesa no s’avenen gaire amb la reflexió mínima i necessària per elaborar i escriure qualsevol idea.

En els últims dies i arran d’uns quants esdeveniments socials, com ara l’assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco o la victòria de l’equip de bàsquet Maccabi de Tel Aviv, hem observat que en tots dos casos es van publicar a les anomenades “xarxes socials”, missatges èticament i moralment reprovables sobre la vàlua dels polítics. En el segon cas, fins i tot es tractava de missatges d’un clar contingut antisemita.

Si fins ara hem parlat d’eines, de les xarxes, potser també caldria que dediquéssim una estona a parlar de l’usuari. D’aquell usuari que té la necessitat imperiosa d’expressar la seva opinió sobre un fet determinat i que vol que aquesta (l’opinió) sigui compartida o coneguda pel seu munt de seguidors o amics. Un missatge escrit sense la més mínima reflexió, que neix de la visceralitat, sense pensar en les seves possibles conseqüències, té tots els números per ferir susceptibilitats o suscitar males interpretacions. Si opinem sobre un fet de caire social en el qual el protagonista queda lluny de la realitat de l’emissor, sembla que sigui molt més fàcil jutjar negativament i de manera agressiva que quan les persones o situacions pertanyen a un context més proper. La moral de mínims, tan ben argumentada per la professora Adela Cortina, mai no es pot passar per alt.

Quan redactem un missatge o expressem una opinió sempre hem d’atenir-nos a la moral perquè només des del respecte, la convivència és possible. La repercussió social que pugui tenir un missatge agressiu o de mal gust és àmplia, la seva projecció depassa els destinataris de manera que aquests, al seu torn, poden influir en altres persones que no llegiran directament el missatge. Es multiplica, així, el possible impacte de la idea exposada. Expressar una opinió, per senzilla que sembli, sempre demana una mínima reflexió i aquesta ha d’emmarcar-se, fonamentalment, dins els límits de l’ètica i de la moral.

Els aspectes formals dels missatges mereixerien un altre apartat; l’oblit sistemàtic de l’elegància en l’ortografia o de la correcció sintàctica, per no parlar de l’ús abundant d’abreviacions que ataquen de manera despietada la llengua escrita.

En cap moment s’ha volgut posar en dubte l’existència de les xarxes socials en el sentit que apuntava més amunt, ni tampoc el seu ús; únicament s’ha volgut manifestar la necessitat que els missatges s’adeqüin a unes mínimes normes ètiques i que, si fos possible, estiguin redactats respectant mínimament els aspectes formals de la llengua.