Per Toni Rubio i Nicás
Educador social i UCAE
Barcelona, juny 2014
Foto: Despiertalife
Sovint la realitat no té res a veure amb el pensament teòric o amb les polítiques que es fan des dels despatxos. Freqüentment, els tècnics tenen massa feina i passa que els expedients, simplement, són papers amb un número de referència; una història sense cara i ulls. En la majoria dels casos, els engranatges i les mecàniques d’actuació dins dels mateixos centres, institucions, etc. són tan feixugues i estan tan poc avaluades i consensuades que cauen sovint en la perversitat de la contradicció i la mentida en lloc d’actuar en pro de la defensa d’aquells que aparentment haurien de cuidar.
Atesa la prioritat del nen, hi ha tota una base de suport teòric i normatiu especificada molt clarament en les diverses convencions, tractats, lleis, decrets i pactes, ja siguin de caràcter internacional, estatal i/o autonòmic.
Tenint en compte l’interès de l’infant, fem seminaris, jornades, congressos i tot tipus de trobades professionals on exposem de manera conjunta tots aquells criteris, directrius i metodologies que ens puguin facilitar la tasca pel que fa a la defensa d’aquests nens.
El nen, però, se’ns va esvaint progressivament en la realitat que li ha tocat viure i es va diluint en el procés administratiu i tècnic que genera del seu cas fins que la majoria de les vegades,queda relegat en el temps. El nen es troba, doncs, desemparat a causa d’una administració que hauria de protegir-lo d’un entorn que no respecta els seus drets i, paradoxalment, passa a ser una víctima dels seus protectors.
En el centre d’acollida, moltes cops obliden del tot la seva condició d’afectat i el perceben com un problema. El control social es focalitza en el nen i no en l’entorn que hauria de vetllar per ell. L’infant se sent seguit, observat i anul·lat, i en la majoria de les ocasions, només se l’informa dels seus deures i obligacions, però no dels seus drets.
I és aquí quan entra l’equip educatiu amb els seus educadors. Som nosaltres els qui hem de vetllar per ells, acompanyar-los, crear un vincle i lluitar perquè se’ls respectin els drets. La nostra coherència i ètica professionals han d’estar per sobre de la por, de les decisions unilaterals i d’aquelles dinàmiques que prioritzen l’ocupació de places, l’economia o d’altres situacions que van en contra del seu benestar.
Qui controla el mecanisme que articula tot aquest procés? Quin protocol garanteix que les decisions preses pels equips tècnics han estat consensuades de manera correcta i no unilateralment? Quins instruments s’han habilitat per assegurar que s’exerceixen i es reconeixen els drets dels infants?
Potser ja comença a ser hora de tenir ben clar a qui s’ha de protegir i així assegurar que aquesta protecció es dugui realment a terme.
2 comentaris
Finalment! He vist i llegit articles de fiscals, d´advocats, d´algun ex-càrrec del sistema de protecció dels menors… i de víctimes del sistema (moltes vegades mal escrits i amb faltes d´ortografia i un immens dolor exactament comparable al meu). Mai havia vist una opinió així de contundent (del que diu i… del que no diu) d´un EDUCADOR SOCIAL. Efectivament heu de defensar el vostre paper però des de la realitat! Sortiu de defenses corporatives malenteses i ràncies. Sou molts que feu bé la feina i encara la voldrieu fer millor perquè us adoneu… de les mancances i la perversió que us envolta. Haureu de ser també vosaltres qui “denuncieu” aquells que dient-se “companys” (educadors i no educadors, tècnics, gerents… ) estan fent tan mal com el mateix pederasta de Castelldans. Sí el meu fill va estar 136 dies en un CRAE on va entrar i soritr pel mateix tràmit administratiu i informes fets per la mateixa EAIA (del Vallès oriental, cal dir-ho).
Us encoratjo a ser valents en nom de molts nens que no van tenir la sort, els contactes, la manera, l´esma i la resistència del meu fill i que resten entre els 2800 que continuen als CRAE a 4000 euros nen i mes, mentre no ens arriben els diners per lograr que TOTA la població infantil faci un APAT diari decent ara que les escoles estan tancades. Sigeu valents, sisplau!
Hola Salvador!!
Moltes gràcies per les teves paraules i per la teva opinió respecte a l’article.
Des de que escric articles per la Fundació Àmbit Corral, CEESC i altres, sempre intento se coherent amb la meva exposició i sempre mirant la realitat que visc i conec d’a prop i que sovint no s’ajusta al que ens agradaria.
Els educadors tenim un codi ètic que hauríem de tenir molt present en el nostre dia a dia però no sempre ens es possible portar-ho a terme.
Des de la meva posició, intento ajudar amb el meu granet de sorra, participant de forma activa en la comissió de infància del CEESC i en altres espais de treball.
Em de prioritzar l’interès superior del nen per davant de tot.
Gràcies!!
Una abraçada.
Toni Rubio