Davant del creixement exponencial de la tecnologia, l’auge de l’utilitarisme i l’excessiva especialització del coneixement en detriment de la cultura humanística, hem de tornar a qüestionar-nos el sentit autèntic de les humanitats ja que només des d’aquestes podrem donar resposta als problemes ètics i morals que afecten la nostra societat, caracteritzada per l’anomia i la manca de valors. Per aquest motiu, el sopar 211 Hora Europea del passat 15 de maig va tractar el tema de “Recuperar les humanitats”.
La primera intervenció va anar a càrrec de Jaume Aymar, degà de la Facultat de la Filosofia de la URL, que va fer una defensa aferrissada de la filosofia, ‘l’amor a la saviesa’, i va constatar un interès popular creixent envers aquesta disciplina, ja que socialment hi ha la creença estesa que correm el risc de deshumanitzar-nos. Enfront de la progressiva compartimentació i divisió del saber, va assenyalar la necessitat de tornar a un saber holístic, de síntesi, des de la transversalitat i la interdisciplinarietat. Remarcà que, històricament, s’ha anat produint una perillosa escissió entre els coneixement i la saviesa i féu un repàs històric d’aquesta fragmentació des del trivium i el quadrivium fins als nostres dies. Finalment, va concloure amb la idea que les humanitats estan lligades als valors inherents de la condició humana i que, de fet, es podrien definir com «el cultiu de la saviesa que ens fa més humans».
«Què seria una escola sense arts i humanitats?». Amb aquesta pregunta començà la seva aportació la doctora en pedagogia i directora de l’escola Epiqueia, Maria del Mar Esteve. Ens respongué que una escola sense humanitats és una carcassa buida, sense batec; de fet, no seria una escola. Els nens són tant “creatures” de cultura (receptors d’una tradició) com creadors de cultura (agents actius). L’art i les humanitats són essencials perquè els fan entrar en contacte amb l’aventura humana i els donen un punt de partida per a la seva creació artística personal. En aquest sentit, l’escola ha de treballar tant la dimensió objectiva com subjectiva de la cultura i ser capaç d’aprofitar tot el seu poder evocador. Perquè les disciplines humanístiques estiguin presents a l’escola, cal que conflueixin tres elements: uns mestres que siguin capaços de testimoniar i transmetre l’experiència artística com un saber viscut, la presència i la respiració d’aquests sabers arreu de l’escola –també en els objectes– i el fet de tenir present que la utilitat de l’educació no es manifesta només en les proves objectives sinó també en coses intangibles. A propòsit d’això, recordà unes paraules de l’humanista George Steiner: una persona que ha tingut el privilegi de créixer en una escola on s’han potenciat les humanitats sempre té «una salvaguarda contra la buidor».
L’intent de donar resposta a què és l’humanisme va ser el fil conductor de la ponència de Gregorio Luri, pedagog i doctor en filosofia, que ens endinsà dins la filosofia grega per dir-nos que l’humanisme no té res a veure amb l’erudició ni amb l’acumulació de sabers, sinó que és més aviat una activitat que implica dirigir l’atenció vers un mateix i que quedaria resumida en el famós «coneix-te a tu mateix» socràtic. El repte de l’humanisme està estretament relacionat amb la teràpia, amb el fet de ser capaços de proporcionar-nos experiències de límit (Plató). El límit també es manifesta en la forma i el joc de l’humanisme és la possibilitat de fer-nos visibles en la pitjor i en la millor versió i/o forma de nosaltres mateixos. Per tant, l’humanisme és tant la cura d’un mateix, la defensa del valor terapèutic dels límits, com el fet de tenir una determinada actitud –assenyada, sàvia– envers el coneixement, una postura que parteixi de l’acceptació de la fragilitat constitutiva de les coses humanes (Martha Nussbaum).
Quan Jordi Craven –doctor en medicina i expert en bioètica– començà a parlar, feia estona que les notes dels primers compassos de la cinquena simfonia de Beethoven suraven en l’ambient. L’objectiu era recordar que la nostra societat està en un moment crisi, d’ensulsiada econòmica i moral i que no tenim més remei que encaixar els cops del destí perquè la tècnica ha passat per davant dels valors. Apuntà que «davant d’aquesta complexitat tècnica, cal recuperar les humanitats en el sentit més ampli; en el sentit de la saviesa més que no pas de l’erudició». Aquestes s’han de fonamentar en els valors perquè, al capdavall, «les humanitats són els valors que guien la nostra actuació». Finalment, ens parlà de com la tragèdia grega ens ajuda a acceptar amb dignitat la pròpia adversitat i ens digué unes paraules de la infermera i cooperant Isabel Rodríguez, publicades el mateix dia a “La Contra” de La Vanguardia, a tall de resum de tota la seva ponència: «Amb els anys el meu cos decau, però el meu esperit creix».
Donades les repetides al·lusions al manifest del 16 de gener de 2013, “Unes humanitats amb futur”, promogut per professors de diferents disciplines sota l’empara de l’IEC i de la Facultat de Teologia; un dels seus principals impulsors, el catedràtic de sociologia Salvador Giner, destacà que el manifest està dirigit a la ciutadania en general i que la seva raó de ser és el lloc precari que ocupen les humanitats tant en l’ensenyament secundari com superior. En les seves paraules, l’objectiu del text és cridar l’atenció sobre com seria un món sense humanitats i reivindicar el valor dels clàssics (grecs i llatins) i de tota la tradició literària i de pensament occidental. Cal, per tant, desmuntar el tòpic que els clàssics són massa difícils i que estan fora del nostre abast com a lectors.
A continuació, tingué lloc un ric col·loqui en el qual es plantejaren, entre altres temes, la divisió entre el món humanístic i el científico-tècnic i la relació entre les humanitats i el discurs ideològic.
Elisenda Serrano Munné
Àmbit Maria Corral