Per Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, juliol 2014
Foto: Creative Commons
L’observació de la societat sovint ens dóna peu per encetar una reflexió. Fa pocs dies em van cridar l’atenció les cues que sovint es formen per assegurar-se un bon lloc als concerts dels cantants de moda. No tinc prou informació per poder afirmar que el fenomen es produeix solament a casa nostra, però com que tenim una tirada a copiar comportaments aliens i ,sobretot, si vénen de països que tenen una gran tradició pel que fa als concerts de masses; tot plegat em fa pensar que fer llargues cues és un comportament imitatiu. A Barcelona, i la cito per proximitat geogràfica, els mitjans de comunicació donen amb certa freqüència la notícia de l’acampada d’adolescents davant les portes del local on se celebrarà el concert.
Aquest cas –el de les cues– té diverses lectures; una de personal i una altra de familiar. Fins i tot té una vessant positiva i un altra que no ho és tant. Em fixaré en primer lloc en la positiva. Si un adolescent, sigui noi o noia, renuncia durant uns quants dies a la comoditat d’una llar més o menys confortable és un fet que ens posa de manifest que el jove té en el seu repertori de conductes la capacitat de passar-ho malament en el present perquè té expectatives de poder gaudir d’alguna cosa en el futur. Cal esperar que si les circumstàncies de la vida li exigeixen aquesta mena de conducta serà capaç de seguir-la, encara que em temo que si ara a aquests mateixos joves els demanéssim qualsevol mena d’abnegació amb la finalitat de poder assolir un objectiu relacionat amb el seu futur laboral o acadèmic, la seva resposta seria més crítica, menys entusiasta i fins i tot podria tenir trets negatius.
Per tal que una conducta es pugui repetir cal que estigui en el repertori emocional de la persona. Les persones que fan cua tenen en el seu inventari conductual una determinada capacitat de sacrifici i abnegació per aconseguir una finalitat prèviament establerta. El que pot variar és la motivació enfront de l’objectiu a assolir. Aquests joves també demostren tenir una gran capacitat d’organització ja que es veu que fan torns per tal que cadascú pugui anar a casa a dutxar-se o a fer altres activitats que demanen un mínim de privacitat. En l’etapa evolutiva en la qual es troben, l’adolescència, poder presumir davant dels amics que han estat a primera fila en el concert del cantant de moda i que fins i tot han pogut comptar-li les gotes de suor, és un fet que els dóna prestigi dins del grup.
Pel que fa als aspectes que no són tan positius, cal esmentar que tot i que moltes vegades la majoria d’aquests concerts de cantants pop se celebren a la primavera i fins i tot a l’estiu, sovint coincideixen amb dies lectius del calendari escolar, com va ser el cas de l’últim concert de la Miley Cyrus a Barcelona del passat 13 de juny. Segurament hi haurà veus crítiques que argumentaran que en aquestes dates molts instituts ja han acabat les classes i només fan exàmens o recuperacions. En aquest cas, encara seria pitjor, perquè jugar-se un curs o poder obtenir una més bona qualificació passa a un segon lloc en l’escala de valors dels nois. És més important el concert. Se li dóna molt poc valor a l’educació i la formació.
També m’agradaria afegir una reflexió sobre el paper de la família en tot aquest tema. Perquè hi hagi tot aquest desplegament de recursos, cal una determinada complicitat de la família. I a jutjar pels talls que surten en els informatius, arriba a uns graus certament preocupants. Alguns pares i mares substitueixen els seus fills per tal que aquests puguin deixar de fer cua i puguin atendre, així, les seves obligacions. D’altra banda, les famílies són les que segurament els hauran finançat l’entrada. El preu del concert de la Miley Cyrus a Barcelona, que ja he mencionat, oscil·lava entre els 55 i els 85 euros. Són diners, sobretot si l’economia familiar no funciona prou bé, a més, avui dia la situació econòmica no està precisament gaire bé. A vegades, en els centres educatius demanen que es compri material o que es faci una sortida formativa que és una mica cara i les famílies protesten amb tota la raó del món ja que l’educació és gratuïta fins als setze anys. M’agradaria, però, que no fossin les mateixes famílies que són d’allò més generoses a l’hora de finançar les entrades per a un concert però que, en canvi, s’hi miren molt quan es tracta de comprar material acadèmic o formatiu.
No fujo d’estudi si comento que fa pocs dies es va inaugurar una botiga d’IKEA a València. També un grup de persones feia cua davant l’entrada per tenir l’honor de ser els primers d’entrar a la botiga quan obrís les portes per primera vegada. En el concert, mentre hi havia joves fent cua encara quedaven entrades a la taquilla. Tot plegat em fa pensar si no serà una operació de màrqueting ben barata, orquestrada pel promotor de l’esdeveniment o per la mateixa empresa. Les cues serveixen de reclam, si no hi ha cues, la televisió i els diaris no en fan ressò. És una publicitat de baix cost que els surt a compte.