Per Esther Borrego i Linares
Treballadora social
Barcelona, novembre 2014
Foto: El Raconet de Manolo
Segur que tots ens hem fixat en algun moment en els músics que toquen al metro, de vegades perquè sonen bé, música adequada per al moment que passem perquè la cançó que en aquell moment canten ens trasllada en un temps i en un lloc, i ens fa sentir de nou quelcom que vàrem viure… o bé, per tot el contrari.
Doncs be, l’altre dia al vespre quan anava cap a una reunió pensant en com s’allarguen alguns dies, sembla que no acabin, de sobte, hi havia un noi tocant, no em vaig fixar ni en si ho feia bé, ni tan sols en el que sonava però al passar per davant seu vaig veure un cartell gran a sobre la funda de la guitarra, allà a on es posen les monedes, com em va cridar l’atenció el vaig llegir: «Somriu, és gratis».
Em va fer somriure, i sense parar de caminar, vaig sentir un «gràcies!». Llavors em vaig girar i ens vàrem somriure mútuament, evidentment el camí que em quedava va ser més agradable per aquest detall; vull pensar que per a ell també va ser una agradable sensació.
Són moltes les frases que es dediquen al somriure i a com aquest ens fa canviar l’estat d’ànim, ens facilita les converses, ens carrega les piles… Recordo algunes: «Un somriure no costa rés però val molt», «el somriure és la millor recepta per caminar feliç per la vida» o «el somriure és més barat que la llum i il·lumina més». Podríem seguir amb moltes altres dites que la saviesa popular ens aporta al respecte.
El fet que algú que posa la seva música, el seu talent a disposició dels que viatgem en transport públic, no només espera que deixis algunes monedes sinó que amb un cartell com aquest sigui capaç de fer-te somriure ens recorda la importància d’anar per la vida amb una actitud agraïda i generosa.
Alguns dies quan al matí surts de casa i et vas creuant persones que tenen cares llargues, poques vegades veus somriures i el que ens arriba de l’altre és que té pressa i m’atreveixo a dir que no va content al lloc a on ha d’anar, i segur, que no sempre és així. Ens cal mirar-nos al mirall i somriure per tal de recordar el bonic que és viure, poder compartir l’espai amb altres persones i que tenim tot un dia per endavant per a poder donar i rebre somriures i amb ells una mica de l’energia positiva que ens podem contagiar els uns als altres.
Segurament aquell músic va aconseguir molts més somriures que el meu aquell dia i espero que algú més s’emportés acompanyat d’un somriure, el seu sincer: Gracies!