Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en filosofia
Barcelona, febrer 2015
Foto: Creative Commons
En aquesta escola a l’abast de tots que és la vida, hom ha d’aprendre a heure-se-les amb si mateix, amb els altres i amb el context que li hagi correspost viure: el que ha triat o el que li ha tocat en sort, perquè de tots dos n’hi ha al llarg del camí.
De vegades tenim la sensació que suspenem una vegada i una altra en les proves que se’ns plantegen. Per sort, en d’altres sortim vencedors d’allò a què ens hem enfrontat i que hem sabut encarar i gestionar. Aspirem a encertar les claus perquè així pugui succeir amb una certa fiabilitat. I són nombroses les veus procedents de diverses disciplines, tendències i llocs que coincideixen en una: l’acceptació de la realitat.
Quan hom diu «acceptació», ràpidament ha d’aclarir que no està parlant de «resignació». En la seva comprensió més comuna, aquesta té una connotació de fatalitat i immobilitat que, en canvi, no tindria l’acceptació, que implicaria una assumpció d’allò que hi ha, com a base per a poder reconèixer i dinamitzar les possibilitats que hi són latents.
Per això, una de les millors coses per a manegar-se amb la vida és aprendre a dialogar amb la realitat. Sí; en lloc d’entestar-se a negar les afirmacions de la vida o dur-los sistemàticament la contrària, l’actitud del qui hi dialoga és admetre-les a tràmit, és a dir, escoltar-les, atendre-les i contrastar-les amb les pròpies percepcions i perspectives. Des de formulacions de la filosofia del llenguatge, parlaríem d’admetre la seva pretensió de validesa, sotmetre-la a crítica atenent els seus arguments, interpel•lar-la amb els nostres, i reformular la nostra posició en funció de les conclusions a què arribem.
Sí, perquè hi hagi diàleg i no tan sols una successió de monòlegs, hem de reconèixer que el nostre interlocutor és vàlid, que té alguna cosa a dir-nos i que mereix ser escoltat. Perquè hi hagi diàleg cal una posició personal humil que admet que no ho sap tot de tot, que hi ha perspectives que se li escapen i que, per descomptat, hi ha experiències vitals desconegudes. Així com reconèixer que de vegades som presos de les pròpies exigències, aspiracions o desitjos que hem forjat amb el pas dels anys, sigui per pròpia iniciativa o per influència de l’entorn.
Justifiquem com a tenacitat el que de vegades és tossuderia; com a afany el que frega l’obstinació; com a esperança el que és il•lusió; com a perseverança el que és por del canvi. De vegades anem escassos d’aquest saníssim exercici que és tocar de peus a terra, posar nom al que passa, per difícil o dolorós que se’ns faci, i admetre que la realitat ens està demanant a crits un canvi.
És clar que de vegades el més apropiat és mantenir la tenacitat, l’afany, l’esperança i la perseverança. Però el diàleg amb la realitat, admetre allò que la vida ens va mostrant, aturar-se a llegir els esdeveniments i el que ens diuen sobre nosaltres, ens ajudarà a discernir correctament si estem en una postura o en l’altra, si ens hi hem de mantenir o bé ens hem de redefinir.
Quan aquesta premissa no es compleix, quan no admetem que la realitat és un interlocutor vàlid, l’entesa, la sintonia, l’harmonia que es produeix entre veus dispars i fins dissonants és una missió impossible. Estarem a la grenya, barallats amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb l’entorn. El desplegament del nostre ésser quedarà molt minvat perquè desaprofitarà una font valuosa d’aliment.
Daniel Innerarity, en aquest text tan suggeridor que és Ética de la hospitalidad, descriu que hi ha «moments que es caracteritzen per oferir una constel•lació afortunada entre les circumstàncies objectives i les disposicions subjectives». Aquesta és una forma clara de diàleg amb la realitat. Es tracta de treballar el que s’és i posicionar-se adequadament per aprofitar els vents favorables tant com per protegir-se dels agressius. Es tracta de saber modificar la ruta per a, de vegades, garantir arribar a destí. Es tracta de no ser mai esclau de somnis propis ni aliens que fa temps que han pres caire de malson…