Per Ramon Santacana
Professor de ciències econòmiques i empresarials
Taiwan, febrer 2015
Foto: Creative Commons
Actualment ha anat creixent la consciència que l’escassetat de treball no és una qüestió transitòria, sinó una tendència a llarg termini. Per exemple, l’organització Internacional del Treball en el seu darrer informe «Perspectives socials i de l’ocupació al món – Tendències 2015», publicat el 20 de gener d’aquest any, pronostica que l’atur a Espanya no baixarà del 21% fins al 2020.¹
El nombre d’aturats a escala mundial és de 201 milions, superant en 31 milions la xifra registrada abans de l’esclat de la crisi global. Es calcula que, comptant amb les persones que s’incorporaran al mercat laboral durant els propers cinc anys, caldrà crear 280 milions de noves ocupacions fins al 2019 per a cobrir la bretxa d’ocupació generada amb la crisi. La OIT adverteix que recuperar els nivells d’atur i de «subocupació» anteriors a la crisi serà una «tasca àrdua». De moment per als propers tres anys es preveu que l’atur global augmenti en 11 milions.²
En nombrosos països, cercles acadèmics i de recerca, i fins i tot en alguns òrgans administratius, davant la dicotomia creada entre el col·lectiu en actiu i el que està desocupat, estudien com es podria articular un repartiment més equitatiu de la quantitat de treball existent.
Alguns, com John Ashton, president del Faculty of Public Health del Regne Unit, advoquen per una setmana de quatre dies, perquè, segons ell, això permetria reduir l’estrès laboral i repartir el treball. En aquest sentit és interessant destacar la decisió que l’estat d’Utah (EUA) va prendre en 2008 d’establir la setmana laboral de quatre dies per a tots els empleats del sector públic. Després d’aquests anys, s’ha observat que això no solament ha reduït l’absentisme sinó que ha augmentat la productivitat.³ Altres programes de flexibilització de l’horari, duts a terme en empreses d’EUA, (ROWE, results only work environment), que només consideren el treball realitzat i no les hores emprades, mostren gairebé la meitat de rotació de personal i uns augments de productivitat de l’ordre del 35%.⁴
D’altres, com la New Economic Foundation, rellevant think tank del Regne Unit, van encara més enllà i advoquen des de fa anys per una setmana laboral de 21 hores. En opinió seva cal oferir receptes alternatives a l’única basada en el creixement econòmic, perquè quan aquest es detura, el sistema es col•lapsa.
En aquest sentit sorprèn la proposta precisament d’un empresari, Carlos Slim, el segon home més ric del món. Ell advoca per una setmana laboral de tres dies amb una jornada de deu o onze hores per dia. La proposta feta el juliol del 2014 va donar la volta al món i va generar un gran debat,⁵ però Slim està disposat a fer que aquesta idea no quedi solament en paraules. El magnat ofereix als seus empleats de Telmex, la gran empresa de telefonia, dues possibilitats: treballar tota la jornada i jubilar-se a l’edat prevista, o tenir una setmana de quatre dies i retardar l’edat del retir.6
Segons Slim, els tres dies de treball augmentarien la qualitat de vida dels seus empleats i per als quatre dies restants «seria molt important generar noves activitats d’entreteniment i altres formes d’estar ocupats», és a dir, s’obriria un nou camp de possibilitats de desenvolupament humà, social i –perquè no dir-ho?– també econòmic.
Slim insisteix a lligar la setmana reduïda a l’allargament de la vida laboral. Alguns investigadors, com els de New Economic Foundation, asseguren que l’augment de dies lliures redundaria en una millora de la salut i que possibilitaria treballar fins a edats més avançades. No solament seria possible el treball després dels setanta, sinó que les persones, no havent viscut el treball com una cosa esclavista, sinó essencial per a l’equilibri de la seva vida, desitjarien continuar treballant mentre la salut els ho permetés.
La lògica econòmica que s’entreveu és que l’augment de despeses en la cobertura de la salut (cobertura plena per a menys hores de treball) quedaria compensat, probablement amb escreix, amb la reducció dels anys de jubilació. Si, com passa amb alguns empleats de Slim, una persona es pot retirar als cinquanta o cinquanta-cinc anys, els anys que ha de cobrir de jubilació en la seva curta vida laboral són molts. Mentre que si aquesta persona fa una feina més lleugera però continua activa vint anys més, la cobertura necessària serà molt més baixa.
El tema no deixa de ser controvertit, i els principals punts del debat es basen en la cobertura social, la remuneració i, en general, la qualitat de l’ocupació. Alguns temen que aquests moviments acabin sent aprofitats per a fer encara més precària l’ocupació, particularment la dels joves. Uns altres veuen en això la possibilitat d’avançar cap a un sistema més equitatiu i respectuós amb el medi ambient. Siguin com siguin els detalls econòmics, alguns adverteixen que la societat no es troba preparada per al gran canvi cultural necessari i advoquen per un enfocament més gradual.
1. Segons es mostrava el 25 de gener del 2015 a http://www.ilo.org/global/research/global-reports/weso/2015/WCMS_337072/lang–es/index.htm
2. Segons es mostrava el 25 de gener del 2015 a http://www.eldiario.es/economia/Espana-bajara-presente-decada-OIT_0_347865285.html
3. Segons es mostrava el 25 de gener del 2015 a http://www.theguardian.com/business/2010/feb/13/work-life-balance-week-thinktank
4. Segons es mostrava el 25 de gener del 2015 a http://www.neweconomics.org/blog/entry/a-21-hour-working-week-is-long-overdue
5. Segons es mostrava el 25 de gener del 2015 a http://cnnespanol.cnn.com/2014/07/21/multimillonario-carlos-slim-sugiere-una-jornada-laboral-de-tres-dias/
6. Segons es mostrava el 25 de gener del 2015 a http://www.lavanguardia.com/vida/20140812/54412970296/adios-semana-cinco-dias-ocho-horas.html