Per Ramon Santacana
Professor de ciències econòmiques i empresarials
Taiwan, abril 2015
Foto: asombrosdiarios
Fa cosa d’un any em van explicar un acudit: un senyor deia que la seva dona no s’atrevia a viatjar en metro. Quan la gent, estranyada, preguntava per què, responia que, com que no sabia utilitzar les xarxes socials, s’avergonyia d’estar al vagó sense fer res, mentre tothom al voltant seu estava tan ocupat amb el mòbil.
No sé si avui dia aquest acudit produiria el mateix efecte, o si més no, si seria versemblant. Sembla que ja hi estem acostumats. Als vagons del metro, asseguts en una cafeteria, en àpats familiars, travessant el carrer, a la cua del banc o passant el control d’un aeroport… el fet és que el mòbil s’ha fet omnipresent. I sembla que és així a tot arreu.
En efecte, segons l’estudi Digital,Social and Mobile in 2015 publicat per l’agència We are Social, a finals de l’any 2014 es va creuar el llindar del 50% de població mundial usuària de mòbil. A més a més s’espera que els aparells mòbils empenyin l’accés a Internet (que el gener del 2015 era del 42%) a més del 50% de la població mundial en algun moment de la segona meitat del 2016.¹ Així, doncs, les recerques més exhaustives ens confirmen el que intuïtivament ja anàvem veient. Som en plena explosió de la mobilitat digital i de la interconnectivitat. Segons la progressió amb què van les coses, probablement en pocs anys més, el nombre de persones amb mòbil i amb accés mòbil a Internet ja cobrirà la gran majoria d’habitants del planeta.
Un dels problemes quotidians als quals ens enfrontem els educadors és la dependència del mòbil per part dels alumnes a l’aula i en hora de classe. Moltes vegades tenim la temptació de prohibir-ne l’ús a l’aula, però un cert sentit de la prudència ens fa ajornar aquesta decisió. Recordo alguns titulars de diaris sobre professors acomiadats per prohibir el mòbil a classe. Vaig voler fer una petita recerca al web sobre el mòbil a l’aula i vaig trobar diversos casos de mestres que van aixecar la polèmica, uns acomiadats, uns altres que van haver de demanar perdó o fins van ser agredits, i fins i tot podem accedir a vídeos en què es veu com el docent perd els nervis, arrabassa el mòbil a un alumne abstret i el destrossa a terra, per després continuar les seves explicacions de classe.² Sembla que el fet d’enregistrar el que passa a la classe per després pujar-ho a Internet també es va estenent i es poden veure penjades a la xarxa tota mena de situacions dins l’aula.
Per descomptat, també es poden trobar articles acadèmics molt ben elaborats sobre la conveniència o no de prohibir el mòbil a les aules, analitzant en quines circumstàncies cal permetre’l o privar-lo, la qual cosa demostra que el tema ja està madur per al debat i la recerca.
Confesso que el que més m’ha sorprès és una notícia procedent de Nova York, sobre com el nou alcalde Bill de Blasio es va afanyar el gener passat a dir que anul•lava la normativa que prohibia portar mòbil a l’escola.³ Sembla que va haver de cedir a la pressió dels pares, que se sentien més segurs si podien trucar als fills en diversos moments del dia i saber si estaven bé. La prohibició establerta per l’anterior alcalde es va fer adduint situacions de còpia en els exàmens, robatoris o concentracions per a actes de violència. Em conseqüència, els petits negocis que guardaven el mòbil a la porta de l’escola per un dòlar el dia ja s’han acabat.
En efecte, el mòbil amb accés a Internet ha arrelat, ja no hi podem renunciar. La temptació de prohibir-lo a l’aula ja ha quedat enrere. El repte ara és aconseguir un bon aprofitament d’aquesta eina, que té infinites possibilitats per al desenvolupament humà i l’educació.
Recordo situacions en classes amb joves adults en què quan se m’acut posar algun exemple i no recordo ben bé les dades… abans d’acabar d’explicar-lo, ja tinc algun estudiant que ho consulta a Internet i que em dóna les dades exactes. No es tracta ja solament de regular l’ús del mòbil, sinó d’adaptar-lo a la manera d’educar, en aquesta nova realitat.
El futur ja és aquí.