Ivan Pera, moderador del 214 Sopar Hora Europea, organitzat el dijous 16 d’abril per l’Àmbit Maria Corral, va parlar del concepte de ressentiment com a obstacle i presentà diferents tipus de ressentiments i la seva gènesi.
La primera aportació anà a càrrec de Jordi Cussó, economista i director de la Universitas Albertiana, que va fer referència a la Carta de la Pau dirigida a l’ONU, un document escrit fa més de vint anys, que un dels temes clau que recull és el ressentiment com a obstacle principal si volem assolir la pau, ja que el ressentiment és «reviure una mateixa emoció, tornar a sentir i a viure una vivència que d’alguna manera ja s’ha viscut, que s’associa a una emoció tòxica i expressa un sentiment d’hostilitat respecte a l’altre o altres». Remarcà que la Carta de la Pau assenyala dos tipus de ressentiments. Per una banda, els històrics, és a dir, aquells que s’han produït per fets succeïts abans del nostre engendrament, que són qualificats com a absurds perquè, si és reviure una cosa que hem viscut o que hem vist i si un ressentiment és radicalitzar una emoció que jo he tingut, la pregunta és com puc reviure el que va passar quan jo no hi era. La Carta diu que «un ressentiment és absurd per a la pau; no diu que ho sigui per a la guerra, ja que normalment els ressentiments són absurds per a la pau, però contribueixen molt al conflicte». La Carta dedica els punts I, II, III, IV i VIII a saber com tractar-los i gestionar-los. Per altra banda, la Carta assenyala aquells que es generen en el present, al llarg de la vida, i que són resultat, per exemple, d’un menyspreu, d’un greuge comparatiu, d’una situació d’injustícia o d’un patiment viscut perquè s’és víctima d’una situació o d’una altra. El document dedica els punts V, VI, VII, IX i X a veure també com tractar-los i gestionar-los.
Cussó, davant la pregunta sobre com gestionem els ressentiments, explicitava la importància dels agents educatius, dels narradors del passat, i de com ser transmissors per a les noves generacions de possibles processos de reconciliació.
Jordi Palou-Loverdos, director del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, mediador i consultor en resolució pacífica de conflictes, va presentar la seva aportació amb tres punts a tractar: primer, sobre la percepció de l’agressió; segon, sobre la memòria històrica; i tercer, sobre l’agressor i la víctima. Va dir que «des de les perspectives de les conciliacions i mediacions, per exemple, en justícia juvenil, acostumem a explicar si l’agressió es produeix puntualment, si és de forma sistemàtica o si es produeix en el marc d’una relació, sigui personal, familiar, veïnal o de poble. La mateixa agressió, el mateix atac o la mateixa percepció d’agressió, objectivament la mateixa, es viu i s’ha de gestionar d’una manera diferent si hi ha una relació prèvia entre les persones que d’alguna manera es veuen afectades en aquest episodi o si no n’hi ha. Quins efectes té? Doncs, bàsicament, en produir-se l’agressió comença a alimentar-se el ressentiment, hi ha una reactivació potent de la raó, de la part analítica de la ment. Si repassem internament què ens passa quan vivim aquesta experiència, la ment el que vol és tenir la raó. Per tant és una activitat mental i analítica que s’adreça a obtenir la raó. Al costat d’aquesta activitat mental analítica se’n produeix una de tan important com l’altra, relacionada amb les emocions i els sentiments.»
Davant d’aquestes situacions, Palou-Loverdos proposava un motor de canvi: la via mestra, perquè amb les persones amb les quals tenim diferències i a qui tenim ressentiments, sigui en l’àmbit personal, familiar o en un altre, és exactament la via mestra la que ha d’ensenyar la transformació, no la que ha de fer l’altre, sinó la que hem de fer nosaltres. Va dir: «Potser hem patit una agressió i ha estat injusta, però amb el ressentiment hi ha l’expectativa del canvi de l’altre; com que jo vull tenir raó, el que ha de canviar és l’altre. Això és absurd, perquè és fora del nostre control. El que sí podem fer és realitzar petits canvis en nosaltres. Un canvi desitjat en aquest cas, sí que es pot constituir com una via mestra.» També va comentar sobre diferents actes organitzats des del Memorial Democràtic.
Rodrigo Prieto i Drouillas, doctor en psicologia social, cofundador i director de l’Institut Diversitas, va fer la seva aportació des de tres posicions: des de la psicologia social, on posà l’èmfasi sobre els estereotips; des de l’experiència del qui actualment fa intervenció social trepitjant el terreny en la promoció d’una convivència positiva i ciutadana; i també des dels mitjans de comunicació. Es preguntava d’on vénen els estereotips i com es construeixen i es transmeten. «En parlar de ressentiments des d’una perspectiva individual –deia– ens referim a persones amb uns sentiments que van mastegant i que cada cop reviuen més. I des de l’àmbit social, formen part de diversos col•lectius que potser no hem triat o ens hi trobem per atzar o sense elecció, o altres a partir de la pròpia decisió en volen formar part.»
Prieto expressava que davant de ressentiments col•lectius era necessari crear «actes simbòlics, ja que sovint construeixen discursos que legitimen les posicions de les persones que tenen ressentiments de greuge. Legitimar a través del simbolisme és molt poderós i sovint moltes persones i col•lectius que viuen intensament els ressentiments, el que necessiten per a poder-los superar és justament aquest reconeixement públic, simbòlic, de crear discurs, crear imaginari i legitimar públicament aquest greuge.» Va compartir algunes activitats i dinàmiques realitzades en diferents grups orientades a treballar els estereotips i com gestionar els ressentiments, perquè molts dels que tenim són heretats, precisament, per estereotips que han arribat per diferents mecanismes, des dels mitjans de comunicació, per la història, a través de les enciclopèdies, dels diccionaris, de les classes rebudes, etc.
La darrera aportació anà a càrrec de Begoña Román i Maestre, professora d’ètica de la Facultat de Filosofia de la UB i presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, que concretava que «el ressentiment és propi de la nostra condició humana, perquè és de mamífers socials i vulnerables. Això vol dir que forma part del nostre ésser humà saber que hem tingut, tenim i tindrem ressentiments, pel fet de tenir la condició de ser éssers socials, mamífers, que naixem en comunitat i que som feribles i fràgils. És a dir, ens fem mal i fem mal.» Davant de diverses definicions del ressentiment va explicitar que hi ha dues possibilitats per a batallar-hi: «una és la intel•ligència, ja que n’hi ha prou amb ser intel•ligent per a adonar-te que no val la pena viure ressentit i, per tant, aquí parlaríem d’una dimensió més terapèutica per a treure’ns ressentiments i evitar-los perquè no donen pas bona vida.»
Román va tractar els ressentiments des de l’ètica a partir de la pregunta: com adonar-nos i prendre consciència dels ressentiments que patim? La resposta davant del ressentiment que es pateix i es viu des de l’odi, malestar, rancúnia… és fer «un relat cap a la verticalitat; cal anar al final i tocar fons. Això implica coratge. Però, a vegades, en comptes de fer això i, per tant, sense adonar-nos de les causes, el que fem és buscar gent que ens doni la raó. Cerquem amistats per a compartir ressentiments contra algú.» Per acabar va remarcar que «quan una persona és escoltada en la seva història se sent incorporada a un relat col•lectiu i, alhora, experimenta una unitat narrativa de vida que lliga present, passat i futur. Això em lliga a mi amb els altres, que són interlocutors vàlids que m’han donat un llenguatge, la possibilitat de compartir lingüísticament amb unes estructures allò que ens converteix realment en éssers capaços de superar qualsevol cosa perquè som dialogos, el logos a través de tots nosaltres.»
Les intervencions dels ponents van permetre una seriosa reflexió sobre com gestionar els ressentiments, que requereix ser-ne conscients per a poder-nos-en alliberar i aconseguir una convivència en pau.
Àmbit Maria Corral