Per Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, juliol 2015
Foto: Creative Commons
Fa pocs dies em vaig sorprendre llegint un article al diari que utilitzava el terme edadisme, al qual donava un significat de discriminació de les persones en funció de la seva edat. L’article es referia bàsicament a la falta d’estima vers les persones grans. La paraula té les mateixes característiques que poden tenir sexisme o racisme–discriminació per raó del sexe o la raça. Aquesta circumstància em va portar a reflexionar sobre si en realitat aquesta discriminació es percebia o no en la vida diària.
La nostra societat ha evolucionat pel que fa a la consideració de les persones grans. En les societats occidentals venim d’un model social en el qual la vellesa gaudia de molta atenció. La gent gran era considerada com a dipositària del saber social i no hi havia altres mètodes d’emmagatzematge del saber. De fet, el saber era patrimoni de les persones grans, que el transmetien a les joves generacions. Per això és fàcil imaginar que en una societat en la qual hi ha múltiples tècniques per a preservar de manera sistematitzada el coneixement, la persona gran cotitzi avui a la baixa com a guardiana del saber col•lectiu. Aquesta podria considerar-se la base a partir de la qual s’ha originat gradualment la desvaloració de ’ancianitat.
Tot això ha anat generant una sèrie de canvis en l’estima vers les persones grans. Avui es valora la joventut, la bellesa juvenil i els cossos en els quals el temps encara no ha escrit el seu pas. S’oblida la pàtina que pot deixar l’experiència, la serenitat, l’assossec que dóna el pas del temps i l’acceptació gradual de la realitat que no s’ha pogut canviar tal com hauria estat la intenció. La publicitat es fa ressò d’això: pocs anuncis tenen com a protagonistes persones grans, a excepció dels productes destinats exclusivament als ancians, com poden ser reconstituents o bé articles per a dentadures postisses. Les persones grans no mengen iogurts o qualsevol altre producte alimentari, això només ho fan els nens per créixer forts i sans o els joves per passar-ho bé amb els amics; ells no utilitzen productes de neteja, que només fan servir les mares de família i, per descomptat, les persones grans tampoc no compren cotxes; ho fan solament els joves. Amb tot això només he volgut enumerar alguns exemples.
En un altre ordre de coses, malgrat tot, les persones grans sí que poden cuidar els néts o ajudar econòmicament els seus fills o néts, fins al punt de comprometre el seu benestar en l’últim tram de la vida; ells sí que poden col•laborar activament amb associacions o organitzacions socials i sí que poden ser consumidors i votants. En les recents eleccions municipals s’ha parlat dels jardins d’infants, però gairebé gens de les residències per a ancians dependents o no, i no obstant això els polítics no es van abstenir de visitar algunes institucions d’acolliment per demanar el vot a les persones grans en condicions d’exercir aquest dret. Aquesta és la gran diferència entre els ancians i els nens: els primers voten, els segons no.
Es podria continuar amb la descripció d’altres situacions en les quals les persones grans són discriminades, però és suficient amb les anteriors per a posar de manifest aquest fet poc denunciat. Queden molts aspectes a tractar que són encara de caire molt més dramàtic, com poden ser els maltractaments físics i psíquics a la gent gran, però aquest ja és un altre tema.
Tan sols una darrera anotació. En el Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua, en la seva 22a edició (versió on line), no hi figura el terme edadisme.