Per Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, octubre 2015
Foto: Sóc d’Infantil
Anant pel carrer, en el metro o estant asseguda en una terrassa prenent un refresc no m’ha costat de veure com alguns pares porten en un cotxet criatures que en aparença tenen tres o quatre anys i cap impediment per a caminar. La mateixa escena es pot veure a la porta d’algunes escoles. Els adults responsables dels nens que van a l’escola, els van a buscar amb la cadireta buida, per després agafar l’infant i posar-l’hi; en aquest cas sovint els pares o responsables tenen cura de deixar el cotxet a la porta, perquè algunes escoles, en la seva tasca de promoure l’autonomia personal dels infants, veten l’entrada dins el recinte escolar amb aquest utensili.
Això fa reflexionar sobre les possibles conseqüències que aquesta manera d’actuar pot comportar per als infants i per a les famílies. Un marrec de tres o quatre anys és bàsicament moviment. Movent-se explora l’ambient, n’agafa informació, té experiències agradables i també d’altres que no ho són tant, però ambdues igualment necessàries per a anar conformant el seu coneixement i la seva personalitat, en definitiva, el seu futur.
La vida familiar, certament, ha sofert molts canvis en els últims temps, tants que pràcticament es fa inviable una comparació entre el que passava a les llars de l’última meitat del segle XX i el que passa en l’actualitat. La incorporació de la dona a la vida laboral, sens dubte ha fet que el temps que dedicava a tenir cura de la família l’hagi hagut de conciliar amb la vida professional i, evidentment, moltes de les feines domèstiques i de cura que abans feia d’una manera tranquil·la i gratificant, ara, apressada per la manca de temps, les hagi de fer ràpidament, i el que podia ser plaent es converteix en feixuc. En les classes benestants algunes d’aquestes funcions eren i són portades a terme per persones a sou, generalment baix, que fan el que bonament poden; es poden considerar cuidadores, no pas educadores i, per tant, la seva actuació l’hem de situar en l’àmbit de la cura, no pas de l’educació.
Amb aquesta reflexió intento buscar una justificació a la situació descrita al començament: instal·lar el nen en una etapa evolutiva anterior a la seva edat cronològica. Aquest manteniment forçat pot tenir conseqüències negatives per se, però, a més, sovint s’exigeix a aquest mateix infant les conductes pròpies de la seva edat cronològica, amb la qual cosa es crea una dissonància que no afavoreix pas gaire el seu desenvolupament harmònic.
La funció de pares és difícil, a vegades feixuga i, deixant de banda els afectes, cal revalidar l’oportunitat de la feina feta a anys vista. L’educació d’un infant exigeix a l’adult una alta dosi de perseverança, esforç i fins i tot sacrifici, i, molt sovint, davant d’una situació conflictiva s’opta per aquella solució amb més fruits immediats que no pas futurs.
Tota aquesta reflexió la feia intentant posar-me al lloc dels pares i mares d’avui dia, que, aclaparats per la necessitat de donar resposta a moltes exigències, opten, sense gaire reflexió, per aquelles solucions ràpides i còmodes a curt termini. També s’ha de dir que a vegades el nen no facilita gaire la tasca als pares, volent perpetuar situacions que li resulten gratificants, com deu ser anar còmodament assegut en el cotxet, talment un reietó assegut al seu tron, des del qual dicta la seva llei.
Que n’és, de difícil, ser pares avui!