Per Joan Romans i Siqués
Físic
Barcelona, octubre 2015
Foto: Creative Commons
La física ens explica que la reflexió de la llum és el fenomen que s’esdevé quan un raig de llum incideix damunt d’una superfície, hi rebota i retorna al medi del qual prové.
També ens explica la refracció. Imaginem-nos un vidre de color, groc, per exemple. Quan un raig de llum blanca incideix damunt una cara del vidre, el penetra i surt per l’altre costat. Mentre el raig és dins el vidre, la seva velocitat disminueix i la trajectòria canvia. Quan el raig surt per l’altra cara recupera la velocitat, però canvia de color. No és el mateix raig de llum, ha quedat modificat. Té algunes característiques físiques diferents.
Quan una persona reflexiona està fent un exercici d’anàlisi, d’estudi, de comprensió i de judici d’allò que és objecte de la seva reflexió. I ho fa amb la intenció de canviar, modificar i millorar alguna actitud, alguna forma de pensar, algun criteri o bé un determinat judici sobre algun fet concret o sobre la seva manera d’afrontar la vida i la relació amb els altres.
Aquest exercici requereix temps, dedicació i voluntat de fer-lo. Pot venir motivat per alguna circumstància concreta, per un fet que l’ha colpit; o bé, generalment, és el mateix procés vital de creixement i maduresa personal de totes les facetes de la pròpia vida –i d’observar la vida dels altres i també els esdeveniments de la societat i implicar-s’hi–, el que porta a la reflexió.
Tota reflexió és un procés personal i intransferible. L’objecte de la reflexió és, en definitiva, el mateix subjecte que la fa amb la intenció de millorar-se a si mateix i no tant els altres o el seu entorn. O, dit d’una altra manera, només canviant o millorant-se un mateix podrà contribuir a la millora del que li és exterior.
També és un procés lent, no hi valen presses. Així com el creixement és un procés que requereix el pas del temps –fruit de la cocció de tots els ingredients que la vida comporta–, així mateix el resultat de la reflexió ha de ser un fruit madur, com un plat cuinat a foc lent. Altrament, la reflexió no tindrà el sabor que n’esperem i podríem fins i tot malmetre el resultat.
I encara cal afegir-hi que la reflexió no hauria de ser un procés puntual, esporàdic o motivat per una circumstància concreta que hagi fet trontollar els principis que sostenen la vida de la persona. Ha de ser un procés habitual, de cada dia, connatural, com el mateix respirar. Creixement, maduresa i reflexió és una tríada que no es pot separar.
Tenint en compte el que he dit al principi sobre la reflexió i la refracció de la llum, i sabent que el pensament queda modificat després de la lenta reflexió –com el raig de llum que s’alenteix dins el vidre–, penso que el que fem és més aviat una refracció i no tant una reflexió.
Faig una proposta: no reflexionem, refractem!