L’automatització, l’element humà i la fi de les professions

Per Ramon Santacana
Economista i professor universitari
Barcelona, abril 2016
Foto: Creative Commons

D’ençà que el setembre de 1953 la revista Time publiqués l’article Automatic Factory, l’automatització productiva ha fet un llarg camí. Actualment les imatges de factories amb pocs empleats la producció de les quals està feta per màquines automàtiques s’ha fet realitat i ja forma part de l’imaginari col·lectiu. L’ideal o meta de l’automatització és aconseguir que la factoria pugui funcionar amb els llums apagats ja que les màquines no necessiten llum.

El pas següent que s’està fent actualment és aplicar l’automatització als serveis professionals. Moltes de les funcions que fan metges, comptables, advocats, mestres, assessors fiscals o de gestió, arquitectes, periodistes o fins i tot clergues, són susceptibles d’automatització. La qüestió que s’està plantejant dins la ment de moltes persones és la següent: fins a quin punt s’automatitzaran aquests serveis professionals? Arribarem al punt abans indicat de serveis ‘sense llum’?

Alguns autors vaticinen la fi de moltes d’aquestes professions, n’hi haurà prou –diuen– amb què experts en automatització introdueixin les dades apropiades en els ordinadors, observin les pautes de funcionament dels professionals en cada cas i les introdueixin també a l’ordinador per a què pugui automatitzar els procés sense necessitat de cap professional.

Uns argumenten que si bé algunes professions puguin desaparèixer, se’n crearan altres d’analistes i serveis informàtics que contrarestaran la pèrdua de llocs de treball i que no cal preocupar-se per la quantitat d’ocupació perduda. Altres argumenten que els sistemes informàtics no estan tan avançats, que molts aspectes i detalls no es poden codificar i que en qualsevol cas passaran molts anys abans no s’arribi en aquest moment. Però encara que això fos així, encara que fos un futur força llunyà, hem de preguntar-nos: és possible que s’arribi a aquest punt ‘sense llum’? Una societat en la qual els humans no siguin agents actius de l’esdevenidor social i es converteixin en simples receptors de béns i serveis produïts sense intervenció humana? Una societat sense errades, com diuen que són aquestes factories automatitzades?

Els professors Frey i Osborne de la Universitat d’Oxford, l’any 2013, van publicar un documentat i exhaustiu treball d’investigació The Future of Employement: How susceptible are jobs to computerisation? en el que preveuen que la quantitat de feina actualment susceptible d’automatització pels professionals de la medicina i del dret es situa per sota del quatre per cent. Arriben a la conclusió que no es pot parlar de substitució d’aquestes professions per processos automatitzats sinó més aviat de simbiosi. Alguns processos s’automatitzaran, però això crearà la necessitat de més professionals, no menys, en interacció continuada amb els processos automatitzats. La informació és tan imperfecta que serà necessari, no tan simples experts informàtics, sinó professionals que interpretin ad hoc les dades en cada cas.

Asseguren els autors que és fàcil que un robot en una línia de producció posi el vidre del parabrises d’un cotxe, en canvi, si es trenca, és molt més difícil que el canviï. Hi ha tot un seguit de feines com treure els trossos de vidre, netejar l’interior del cotxe, trobar la lluna adequada, la goma, etc., que són de difícil automatització. El mateix passa amb la medicina. La informació és imperfecta i el professional fa el paper de sospesar els interessos i sensibilitats del pacient i la seva família amb les possibilitats que ofereix la tecnologia. Els autors afirmen que en els casos terminals on s’ha de decidir si continuar o no amb un tractament, atendre les diferents sensibilitats de la família, els valors en joc, l’avaluació de les possibilitats mèdiques,… la relació és tan complexa i subtil que deixar les decisions a processos rutinaris seria, com a mínim, irrespectuós.

I en aquest punt entrem en el nucli de la qüestió: el rol del professional. No es tracta simplement d’un subministrador de coneixements o habilitats socials, sinó d’algú que en l’exercici de la seva professió es troba, quotidianament, amb conflictes de valors que requereixen tacte, discreció, cura, negociació,… Un professional que ha d’afrontar, en cada cas, una presa de decisions amb un ‘element humà’ que no pot ser reduït a processos automatitzats.

Els nens que van a l’escola, no necessiten només un ‘proveïdor de coneixements’ sinó algú que els orienti en l’art de comprendre el món i desenvolupar valors que guiïn les seves vides. A tall de conclusió, no sembla que pugui ajudar molt als ancians hospitalitzats, substituir les visites de familiars i amics per robots que els recordin que ‘la seva família i amics l’estimen molt’. Sempre hi ha i hi haurà alguna cosa en l’‘element humà’ que serà irreductible.