L’entrenadora de cabells blancs

Per: Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, setembre 2016
Foto: Gallo Imagesroger Sedres

S’ha acabat l’estiu, els dies són més curts tot i que el sol s’entossudeix a continuar escalfant. Per no parlar de la tornada a l’escola que els anuncis ens recorden de manera insistent, no fos cas que oblidéssim comprar llibres, material escolar i una mica de roba que l’estirada de l’estiu dels nens ha deixat petita. La sensació que alguna cosa comença i que altres passen a formar part dels records, es va fent present. De totes maneres, no és aconsellable començar alguna cosa nova sense haver fet una certa reflexió sobre el que deixem enrere.
Aquest estiu, a nivell general, ha estat força farcit d’esdeveniments, alguns no gaire agradables com ara la gran quantitat de persones que han trobat la mort buscant una vida digna. D’altres, més lúdics com poden ser els Jocs Olímpics celebrats a Rio de Janeiro. Com en tot gran esdeveniment s’ha produït un nombre important d’anècdotes o, si es prefereix, de curiositats. En aquest article no puc comentar-les totes, però si que em centraré en una situació que m’ha suggerit unes reflexions que a continuació explicaré.
Ans Botha és l’entrenadora de l’atleta sud africà Wayde Van Niekerk campió dels 400 metres. Aquesta entrenadora té 74 anys. Si la popularitat de qualsevol persona es mesura avui pel nombre d’entrades que té en el cercador Google, veiem que en té 373.000, que es pot considerar un bon índex de popularitat. En gairebé totes les entrades es fa referència a la seva edat i en el fet que és àvia i també besàvia com si aquests fets fossin decisius. Són els descendents els qui decideixen tenir fills o no tenir-los. No obstant això, sembla que aquest fet sigui el més important. Ningú esmenta ni lloa la feina feta per aquesta dona que amb la seva edat té la capacitat i l’empenta necessàries per a poder entrenar un atleta capaç de superar tots els filtres previs per arribar a uns Jocs Olímpics, ser a la final i obtenir el màxim guardó. Tot plegat posa de manifest, una vegada més, els molts estereotips que hi ha referent a la vellesa i molt especialment amb la vellesa femenina. He vist molts entrenadors de futbol de la mateixa edat d’Ans Botha que dirigeixen equips amb pressupostos milionaris. D’aquests professionals mai no he sentit dir si eren avis, besavis, ni tampoc un sol esment de l’edat, tota l’atenció es centra en la seva feina.
La societat té un seguit d’estereotips amb els quals avalua els fets i les persones, sense la més mínima reflexió. Des d’un punt de vista social sembla que les dones grans tinguin el seu àmbit d’actuació únicament en pensar en els néts i besnéts, i fer de fills i néts la raó de la seva vida. No hi fa res que la dona hagi tingut una vida professional i personal i hagi assolit algunes fites importants tot i que, malgrat l’edat, pugui continuar aportant valor a la societat. Quan els cabells comencen a blanquejar o es camuflen sota un tint impenitent, les dones passen a ser valorades segons aquests paràmetres esmentats. Ben segur que tot plegat és deutor d’una època en què la dona s’havia vist relegada a l’àmbit de la privacitat i, a la vellesa, continuava encara més relegada. Sortosament el rol social de les dones ha canviat en els últims anys, avui moltes d’elles, d’edat més o menys avançada, han tingut una vida professional i personal socialment integrada. Per això dol que encara es continuï pensant en les dones d’avui amb els paràmetres d’ahir. Amb respecte i admiració per les dones d’ahir que sense la seva lluita, exemple i coratge no hi hauria un present diferent del que van viure elles.