Per: Sofía Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, novembre 2016
Foto: Creative Commons
L’actualitat ofereix constantment temes sobre els quals reflexionar. En les darreres setmanes els mitjans de comunicació ressaltaven noticies relacionades amb el sistema educatiu: la publicació, per part de la Fundació Jaume Bofill, de l’estudi desenvolupat sobre l’educació a Catalunya i titulada Reptes de l’Educació a Catalunya. Anuari 2015. Es tracta d’un estudi extens realitzat per importants personalitats del món de l’educació. D’aquest ampli estudi ha transcendit als diaris i altres mitjans el titular referit a la inversió en educació feta a casa nostra en el temps que comprèn l’estudi. Realment els resultats són decebedors per a tothom. La inversió en educació se situa als mateixos nivells de països amb molt menys potencial econòmic que el nostre. Alguns diaris citen Perú, d’altres Laos, d’altres diuen que Catalunya està a la cua de la Unió Europea pel que fa a inversió en educació. Tot plegat allunya tota mena d’optimisme pel que fa a l’educació i es fa difícil obtenir i exigir bons resultats si el sistema no té els recursos necessaris.
Les comparacions sempre són difícils, especialment en aquest cas quan es fan en els aspectes merament quantitatius que fan oblidar aspectes més diferencials entre països. No obstant això, hi ha dades que resulten prou contundents: el percentatge de diners que s’inverteix. No podem presumir d’estar entre els països capdavanters si les nostres autoritats no aposten fort per l’educació dels ciutadans. L’educació és un dret dels infants, però ha de ser una educació de qualitat que tingui l’objectiu de fer ciutadans lliures i crítics amb la societat, a més de fornir-los de les eines necessàries per a poder-se desenvolupar en la vida personal i professional cada dia més exigent.
Referent a la inversió cal esmerçar recursos de manera generosa, responsable i efectiva en l’educació infantil. Per aquesta etapa educativa hi passen tots els petits ciutadans del país i és quan s’instauren els fonaments sobre els quals més tard s’assentaran els diferents aprenentatges. Cal remarcar que l’etapa d’educació infantil és el moment en què es poden i s’han de detectar les especificitats de cada nen, a les que s’ha d’intentar donar resposta. Per això calen recursos de dues menes: professionals de suport als mestres i formació continuada als mateixos. Les altres etapes educatives seran més exitoses si es reforça aquesta primera.
L’escola no és un «bolet» que sorgeix en una societat sense cap relació amb la mateixa. El vincle amb la societat resulta important per poder assegurar l’eficàcia educativa dels centres educatius en el sentit més ampli possible. No es pot consentir que arribin nens a l’escola sense tenir assegurat un àpat adequat; per això les beques-menjador també són inversió educativa, com també ho és poder detectar mancances socials, tot i que se li donin solucions en altres àmbits. El futur del país passa pel sistema educatiu i per això cal fornir-lo de recursos personals i econòmics.
Dins les relacions escola-entorn també s’inclouen les connexions família-escola. Vinc d’una cultura en la qual era impensable fer qualsevol tipus de crítica a l’escola. La paraula del mestre o de la mestra era inqüestionable. Admeto que això pot influir en la meva opinió i no penso que aquella situació de gairebé impunitat fos la més adequada, però tampoc puc estar d’acord amb el fet que es qüestioni constantment la feina del professorat. Els nens estan moltes hores a l’escola, allargar més la jornada a casa pot resultar feixuc pels pares i pels nens i, fins i tot, pot entorpir les relacions amb els mestres. S’ha de pensar que els deures, a banda de refermar els aprenentatges iniciats a l’escola, poden servir com a eina de relació pares-mestres i per estimular la responsabilitat dels alumnes. Vist des d’aquesta òptica poden tenir sentit, sempre i quan estiguin en la seva justa mesura.