Per: Rocío Muñoz Montes
Àmbit Maria Corral
Barcelona, novembre 2016
Foto: Margarida Amigó
El dijous 20 d’octubre l’Àmbit Maria Corral va celebrar 221 Sopar Hora Europea, el primer del curs, per tractar sobre la fortalesa per avançar moderat per Natàlia Plá, formadora de la Universitas Albertiana.
La primera aportació va anar a càrrec de Jep Alcalde, advocat i afectat d’esclerosi múltiple, que va compartir la seva experiència de la malaltia, diagnosticada fa deu anys, del tipus recurrent-remitent, actualment en fase secundària progressiva, és a dir, cada dia està una mica pitjor. Tot i que ha canviat la seva vida i la de la seva família, ha après a no lluitar contra una malaltia crònica i degenerativa: «el meu esforç és intentar a cada instant seguir aprenent a viure i conviure amb la malaltia, com una oportunitat de creixement i d’anar més enllà, sempre amb amor i humor. Amb bon humor per dignitat amb mi mateix i amb qui m’envolten. Aprendre a fer de la malaltia la meva amiga». Per a ell, la malaltia és condició de possibilitat de l’existència, si no la tingués, no seria ell. També va remarcar com a fonamental el valor de l’experiència de la resiliència: «no només resistir i assolir l’equilibri inicial, sinó aprofitar la situació adversa per aprendre a refer-me, a construir-me i superar la situació inicial, créixer i madurar». Per acabar, ressaltà que és important deixar-se estimar, ja que «d’aquesta manera aprens a viure vivint, des de la plena consciència de la contingència, i a descobrir la malaltia amb goig com una magnífica oportunitat per aprendre a mirar i gaudir de la vida amb una altra mirada, que em faci feliç tant a mi com als qui m’envolten».
La professora de psicologia, Clara Gomis, especialitzada en cures pal·liatives i atenció al dol, va parlar des de la seva experiència professional, on té el privilegi de poder tenir «una finestra oberta a l’interior de les persones quan travessen una situació dolorosa i difícil. Pots sentir les seves dificultats i les seves fortaleses i et commous tant amb les unes com amb les altres». El dolor té la capacitat de destruir i desintegrar les persones, però precisament les crisis són una oportunitat per a la transformació personal. Va explicitar que la fortalesa pot ser una característica innata o una actitud fruit d’una decisió i d’un treball personal. Va descriure alguns elements claus de la fortalesa: l’acceptació, que ve del no judici, entesa com la disponibilitat a viure l’experiència present amb tots els sentits; la confiança, que porta a la humilitat i que permet demanar ajuda, crear xarxes familiars, d’amistat i suport social. «Saber que pots confiar en els altres et permet ser humil. Per tant, la fortalesa, lluny de basar-se en la força i l’autosuficiència, està feta d’humilitat»; i l’agraïment que porta a l’esperança, l’actitud de qui, malgrat el dolor present, pot restar obert al que la vida encara té per a oferir.
Maria Martínez, psicòloga clínica, va definir la fortalesa com una situació defensiva. Es preguntava el com ens plantegem la fortalesa en aquesta societat canviant, complexa i plena de dificultats. Com les petites dificultats ens poden bloquejar «perquè ens sentim inferiors i no comptem amb l’ajuda externa, que no es tracta d’ajuda material, sinó d’una mirada, d’estar al costat, un confort, a vegades silenciós, però molt eficaç». La fortalesa implica superar conflictes i poder assimilar-los, «fer-me càrrec de què passa i poder mirar com ho enfronto, com m’afecta, com me’n surto i què faig amb això. No es tracta de mirar endavant, sinó de mirar-se un mateix i d’intentar comprendre la vivència i quin significat té en la pròpia vida». Quan ens equivoquem i acceptem l’error fem un aprenentatge. Cità el doctor Cantavella qui deia: «error reconegut, aprenentatge fet». A més, hi ha una capacitat humana molt important, la comprensió: «si primer no faig una comprensió global de la situació en què em trobo, no sabré com sortir-me’n». El primer pas per arribar a la fortalesa és acceptar la feblesa i reconèixer el meu paper en les situacions. Per això, és necessari la cerca de l’equilibri que permet elaborar les dificultats i positivar sempre que sigui possible.
L’últim ponent va ser Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull, qui va afirmar que relacionem la fortalesa amb les virtuts bàsiques com la prudència, la justícia o la temprança. Va explicar que la fortalesa prové del mot grec andreia, que significa també coratge i audàcia. La primera descripció de fortalesa es troba en els Diàlegs de Plató, el qual diu que és un tret que hauria de caracteritzar al guerrer que defensa la polis. En canvi, Aristòtil descriu la fortalesa com una virtut que perfecciona a les persones, que és intangible però que es manifesta en la manera de viure les adversitats. Va aclarir que la fortalesa no és duresa, sinó que es relaciona amb la ductilitat o la flexibilitat. Tampoc és l’arrogància de creure que sol me’n sortiré, sinó que cal relacionar-la amb la humilitat. Ni és l’evasió, sinó afrontar la contrarietat i transformar-la. No és autosuficiència, poder reconèixer la necessitat que tinc dels altres és una expressió de fortalesa. Va dir que «la fortalesa pot ser connatural en moltes persones però, a més, pot ser un aprenentatge que fem com a conseqüència de la nostra vida». Finalment, ressaltà tres mots: fortalesa, que no és un valor en alça, és una virtut bàsica per viure; coratge, que té a veure amb les capacitats naturals d’entrenament i defensar-se a temps de les contrarietats, la qual cosa no té a veure amb la fortalesa, i audàcia, pròpia de la persona que s’afronta a grans reptes.
Després de les aportacions va haver-hi un col·loqui profund i emotiu, perquè la fortalesa humana requereix prendre consciència de les limitacions i de les situacions adverses que són constants.