Per: Javier Bustamante
Poeta
Barcelona, gener 2017
Foto: Assumpta Sendra
No recordo què va ser el primer que vaig aprendre. Segurament, una barreja d’instints, d’imitació i de repetició van anar amassant els primers sabers pròpiament meus. Els estímuls i les gratificacions van fer la seva part. Els fracassos, les caigudes, les sensacions desagradables també devien ser vitals per ajudar a discernir què fer i què evitar. I és que la memòria és altament relacional, és a dir, posa en diàleg les dades que posseeix per saber com respondre davant les situacions que se li presenten.
Aquesta reflexió ens porta a pensar que, generalment, no escollim el que aprenem. Aprenem el que podem, el que necessitem, el que les nostres capacitats ens permeten. Per dir la veritat, en bona mesura el que aprenem és un reflex del que som en el moment en què ho aprenem.
La nostra manera d’aprendre va evolucionant amb nosaltres mateixos. Fins i tot arriben oportunitats en la vida en què és imprescindible desaprendre, ja que moltes vegades el que sabem s’anquilosa i es converteix en judicis i en prejudicis. Aleshores comencem a voler que la realitat s’identifiqui amb nosaltres i no nosaltres amb la realitat. En definitiva, aprendre és agafar la realitat, aprehendre-la i involucrar-se amb ella. Ser part de la realitat.
Certament el que aprenem és un reflex del que som, perquè som selectius i perquè les nostres capacitats són limitades i arribem fins on podem. Però això no vol dir que allò que aprenem no ens modifiqui. Al contrari, allò après és com la pedra que entra a l’aigua: produeix ones expansives a la superfície del nostre ser i remou el nostre fons fins que tot torna a aposentar-se, amb la novetat que ara la pedra forma part del pòsit del nostre ésser.
Quan començo a adquirir una nova destresa, d’entrada em desubica perquè m’enfronto a quelcom que abans no sabia. Fins i tot em produeix una sensació de malaptesa: només sé que res sé. A poc a poc, si sóc constant en el camí de l’aprenentatge, vaig digerint aquesta novetat i va formant part del meu ésser, fins a arribar al punt en què allò desconegut ara forma part integral de mi.
Mai deixem d’aprendre. L’oblit és una altra forma d’aprendre. Per un costat és una defensa davant la saturació. Per un altre, és una reacció de buit que ens fa buscar noves respostes o nous camins davant d’una cosa que crèiem dominar i se’ns escapa de la mà. Saber enfrontar l’oblit és quelcom al que no estem acostumats, com tampoc ho estem davant del fracàs. L’angoixa que generen ambdues situacions s’hauria de saber enfrontar des de la humilitat, una altra capacitat que va molt lligada a l’aprenentatge i que hem de fer-la present constantment en les nostres vides.
Aprendre és una activitat humana equiparable al menjar. Ens ajuda a incorporar la realitat, és a dir, a fer-la part del nostre cos. Allò après, si aconsegueix persistir en el nostre ésser, es converteix en saber. D’aquesta manera, sabem de la realitat allò que ens aporta i ens fa créixer.
En aquells moments fugaços en què ens adonem que estem aprenent el que sigui, és quan podem aprendre a aprendre. Es produeix una emoció semblant a la que experimentem quan ens contemplem en un mirall d’aigua i sabem que aquella persona que es reflecteix sóc jo, però que més enllà de la superfície hi ha quelcom més.