Corrupció: l’ensenyança dels clàssics

Per: Pere Reixach
Especialitzat en estudis del pensament i estudis socials i culturals
Barcelona, gener 2017
Foto: Corrupció PPCC

Llegim poc els clàssics i tan necessaris com són! Sumits com estem en el brogit diari, immersos a l’allau de notícies d’actualitat, prenyades de la corrupció, com les dades facilitades recentment pel Consell General del Poder Judicial, de les quals es dedueix que aquesta és una ferida que no deixa de sagnar. Entre el juliol del 2015 i el setembre del 2016 els tribunals espanyols van processar o van obrir judici oral per delictes de corrupció contra 1.378 responsables públics, dels quals 303 corresponen a Catalunya que, malauradament, es converteix en la comunitat amb més casos de corrupció.

Contaminats per aquestes noticies tòxiques que ens deixen groguis, no sabem prendre distància i assentar-nos en l’experiència i saviesa pregonada pels nostres savis antecessors de milers i milers d’anys enrere.

La humanitat ha avançat molt en coneixements científics i tècnics. Dominem el mètode i les màquines, però gairebé som analfabets en el coneixement de nosaltres mateixos, a treure experiència de projectes fallits humanament dissortats i a dominar els anhels desaforats dels nostres instints que perverteixen els sentiments més nobles.

Si llegíssim, meditéssim i encarnéssim, dia a dia, les ensenyances dels clàssics, no cauríem en la temptació de la corrupció i ens blindaríem contra els que la practiquen. Descobriríem que hi ha persones perverses que transformen les veritats en mentides. Que la seva acurada i culta dialèctica no la posen al servei de la veritat i de les institucions que diuen servir, sinó que ho fan en benefici propi.

Un clar exemple d’aquests savis mentiders el trobem a la Grècia antiga amb el sofista Protàgores (490-420 aC), que dominava l’art de la retòrica i es dedicava a impartir conferències i classes privades, per les quals cobrava enormes emoluments. Es va autoproclamar i promoure com a gran defensor de la virtut, assegurant als qui l’escoltaven que tornarien a casa millors persones i millors ciutadans. Relativista furibund, afirmava que l’home és el centre i mesura de la realitat. Aquest axioma li permetia relativitzar i donar la volta a qualsevol altre coneixement o prèdica a favor del bé comú.

La fortuna acumulada per Protàgores el va fer un dels homes més rics del cementiri, però tanmateix mai va passar el llindar de la mediocritat. Aquest mercenari de l’ètica va merèixer la reprovació de tots els grans de la seva època i també dels posteriors que a la fi sentiren llàstima per ell.

¿No hi ha, encara avui, en la nostra vida social, empresarial, política i fins i tot religiosa, molts mentiders, professionals de la paraula com Protàgores?

Pilar Rahola va dir, a través del canal 8TV i de la seva columna a La Vanguardia, que en els seus dies de relaxament, defugia de les notícies i de la literatura actual, per endinsar-se en llibres clàssics que com a mínim tinguessin dos mil anys d’antiguitat. Estimulat per aquest exemple proposo la lectura dels Proverbis jueus que, a través de la Bíblia, ens traslladen a la saviesa de l’antic Egipte que reflexiona sobre la corrupció en els negocis, en la política i en totes les institucions.
Heus aquí un aperitiu, per si us obre la gana de més lectura clàssica. Tant de bo sigui així:
– Qui sembra iniquitat conrea desventura i el fruit de les seves fatigues s’evapora (22,8).
– El còmplice del lladre s’odia a si mateix, perquè escolta la maledicció i no la denuncia (29,24).
– Sobre el corrupte vindrà la ruïna de forma imprevista i en un instant quedarà destrossat sense remei (6,15).
– Els projectes dels justos són l’equitat, però els plans dels corruptes són el frau (12,5).
– El pa del frau és dolç per a l’home, però tanmateix, la boca s’omple de grava (20,17).
– Evita els diners fàcils, no corris al darrere seu, aparta’t i passa lluny d’ells (4,15).
– La justícia eleva una nació, però la corrupció és la decadència dels pobles (14, 34).