«El millor és estar viu»

Per: Esther Borrego i Linares
Treballadora social
Barcelona, febrer 2017
Foto: Pexels

Fa dies vaig visitar un amic que acabaven de traslladar a una unitat de cures pal·liatives prop de Barcelona perquè en els últims dies pogués estar acompanyat de les persones que havien sigut importants per a ell.

Quan vam sortir fora perquè pogués fumar un dels seus últims cigarrets, tot parlant de la seva situació i del motiu pel qual estava allà, li vaig proposar que pensés en les coses bones que recordava haver viscut. «Esther, el millor és estar viu!» em va dir sense pensar-ho i crec que sense ser conscient de la gran veritat que estava dient i de la gran lliçó que em vaig emportar aquella nit en el meu cor.

L’Adolfo era una d’aquelles persones a qui la vida no havia tractat gaire bé. Des de petit va viure situacions que no van afavorir la seva autonomia ni la seva felicitat. Amb una patologia mental greu encara que compensada, un llarg recorregut de viure al carrer i en situacions precàries. Aquests van ser els motius que el van fer arribar a les nostres vides.

Al començament res no va ser fàcil, fins que vam ser conscients que no era un problema d’actitud, sinó de malaltia, d’incapacitat… Una vegada vam prendre consciència d’això, vam descobrir una persona dòcil, tendre, confiada… amb qui vam poder treballar d’una forma senzilla els hàbits de la vida diària que havia perdut. Encara recordo quan va descobrir que la dutxa li feia bé, o el fet de no dormir migdiades eternes.

Però aquest no va ser el final d’una vida plena de dolor. Sembla que no tots descobrim el mateix en el mateix moment. Els qui seguien pensant que tenia un problema d’actitud i que, per tant, podia canviar-la amb voluntat, el van acompanyar a fer-ho, i el van deixar sense el suport que per a ell havia suposat l’única època de tranquil·litat que recordava.

Sí, va tornar al carrer, a dormir a qualsevol racó, a no menjar, a necessitar evadir-se de la realitat de l’única forma que coneixia, prendre diverses substàncies, a no prendre la medicació que li permetia certa estabilitat i va tenir diversos ingressos per urgència.

Però de cop una nova llum va aparèixer a la seva vida quan va estar dormint en un d’aquests llocs que aconsegueixen donar una mica de pau a qui la busca malgrat no tenir res, ni creure poder trobar-la. Una nit va aparèixer a Vincles, un projecte molt especial de la companyia de les Filles de la Caritat. Aquest va ser el lloc, junt amb el suport d’altres treballadores socials d’altres serveis, on va poder retrobar certa estabilitat.

A l’agost s’instal·lava a la que havia de ser la seva casa durant un període, no sabíem per quant temps. Era una granja en el camp, on el van cuidar, es va sentir estimat i va començar a millorar. Estava content.

El dia 31 de desembre, després d’un ingrés a urgències a l’Hospital de Reus, li van diagnosticar un càncer de fetge i de pàncrees. Per culpa del seu estat excessivament dèbil no hi havia possibilitat de tractament i semblava que no li quedava molt de temps.

Així, en menys de quinze dies, l’Adolfo va deixar de viure, de patir, però també de somiar, però ho feia convençut que, malgrat la seva història, el millor de tot és estar viu, viure. Ho va dir amb aquella ingenuïtat que el caracteritzava i amb la qual un pot aprendre i valorar-ho tot i sembla que també a agrair-ho tot.