Josep M. Forcada Casanovas
Foto: Pixabay, Reinhard-Karl Üblacker.jpg
Data de publicació: 14 de setembre de 2026
«El cos, aquest pellingot, té una importància, un valor, que mereix que s’hi pensi». Així comença el biòleg André Giordan el segon capítol del seu llibre El meu cos, la primera meravella del món. La frase és de Molière. No sabem el perquè d’aquesta mena d’exabrupte, potser perquè pretén que desplatonitzem un xic la dualitat cos/esperit.
No cal dir que hi ha hagut moltes persones que han sobrevalorat de tal manera l’esperit que els ha semblat que el cos no serveix per a una altra cosa que per aguantar l’esperit, consideren que el cos és com un receptacle i motor de passions. D’altres es passen tota la vida doblegant-lo per tenir-lo a ratlla, sense gaudir-ne ni sentir-lo. Fàcilment s’admet el dolor i el sofriment, però no el gaudi, potser pel risc de caure en hedonismes estranys.
Tota la bellesa de la creació és incomparable amb la bellesa d’un ésser viu. En cada ésser humà hi ha cèl·lules, teixits, òrgans, rostres, mans, peus…, tot té un contingut meravellós. Tothom disposa de qualitats estètiques, potser molt canviants entre uns i altres, i també segons la perspectiva de cada època.
El drama apareix quan l’ésser humà posa uns cànons i diu, per exemple: no podem tenir arrugues, no podem tenir cabells blancs, les dents han de ser perfectes, no ens podem engreixar… Llavors és quan podem afirmar que el nostre cos respon als cànons de bellesa. Quanta manipulació de la bellesa corporal!
La moda femenina i masculina ofereixen una imatge que tendeix cada cop més a mostrar el que hi ha de la roba. La vista es recrea fàcilment en els elements estètics sobreposats: els vestits, les joies, els pírcings, els tatuatges, que ajuden a explicar la corporeïtat.
És ben cert que s’ha de tenir cura del cos perquè funcioni bé i no castigar-lo amb maltractaments absurds: el tabac, no dormir, menjar inadequadament, l’estrès, etc. Ser conscients del propi cos vol dir estimar-lo més, sentir-lo més, tractar-lo amb més delicadesa i tenir-ne més cura. És l’únic que tenim i no és recanviable, tampoc no és una capsa de l’esperit, ja que aquest, sense cos, no existiria.
Aquest cos amic s’ha de poder acompanyar amb la dignitat que es mereix, sense por que es desboqui. És la intel·ligència la que es desboca, normalment per una manca de formació.
El llenguatge del cos té la seva bondat i participa plenament de la netedat d’esperit. Aquest ‘pellingot’, com diu Molière, és el millor que ens pot haver passat. Cada cos és el més bonic, perquè és únic i irrepetible. És clar que es pot retocar, corregir…, sí, però estimant-lo. Cal educar el cos per tenir consciència de la seva fragilitat. Cal aprendre a acceptar el propi cos escoltant-lo a través dels sentits.