Per: Àngels Roura i Massaneda
Coach d’equips, executiva i personal. Màster Trainer en PNL (Programació Neurolingüística). Psicopedagoga i mestra
Barcelona, abril 2017
Foto: Àngels Roura
Aquesta frase «els equips creixen quan les persones creixen» apareix pràcticament en tots els processos que facilito i en totes les formacions que dono. La dic d’entrada perquè si alguna cosa frena els equips, és el llast de les resistències personals: aquella part de nosaltres que no estem disposats a moure, a no ser que ens hi veiem obligats per un imperiós motiu o per un fet crític.
Quines són les resistències personals –conscients o no–?
- Por, inseguretat, incertesa…
- Baixa autoestima, no confiar en un mateix, hipersensibilització…
- Alta autoexigència, comparacions, desconsideració…
- Ego crescut, narcisisme, competitivitat, escassa empatia…
Sovint, en sentir la frase que encapçala l’article, hi ha persones que expressen amb el cos o verbalment el seu desacord justificant que una cosa són els temes de feina i una altra de ben diferent són els personals. Però, resulta que perquè l’equip creixi requereix una actitud personal concreta i un treball (també personal) que garanteixi les condicions idònies per poder construir.
No podem construir en ferm des de la posició de sentir-nos petits, inferiors, poca cosa respecte a. Això ens posa a la defensiva, ho interpretarem tot des de la desconsideració cap a nosaltres, des del qüestionament a allò que diem o proposem. Llavors no aportarem i, a més, ens sentirem poc considerats.
Tampoc podem construir des de l’alta autoexigència i el perfeccionisme que estressen i ho qüestionen tot sota l’ull de la supervisió, control, exigència en constant augment que porta a la insatisfacció crònica.
Des d’aquí les comparacions estan a l’ordre del dia, així com el sentiment d’injustícia: per què jo dono el cent per cent i l’altre el setanta per cent? És injust! Tothom hauria de donar el mateix que jo!
Situats en l’alta autoexigència ens mostrem distants: prevalen els resultats. Ens costa mostrar empatia, ens resulta difícil no tenir-nos a nosaltres mateixos com a referent de correcció. Perquè el que fem nosaltres és «el que toca» i qui no ho fa així s’equivoca, ho fa malament o, simplement, no en sap gens!
Entrem en un altre lloc perillós: el de l’ego crescut que s’alimenta de l’orgull i l’autocomplaença. Aquest se sent tan identificat amb l’orgull que res que no sigui ell mateix val la pena considerar.
Des d’aquí qualsevol proposta diferent, qualsevol interrogant serà interpretat com quelcom sense sentit (desconsideració i empatia zero) o bé com un atac personal a la meva persona (aquest jo que ho fa tot tan bé!).
L’orgull està tan centrat i aferrat en si mateix que no té la distància suficient per poder veure, amb un xic de perspectiva, el que succeeix al seu voltant ni tampoc veure’s a si mateix ni poder-se reconèixer. Només mira enfora, només sap culpar els altres i tirar pilotes fora. I quan se sent atacat i ferit s’activen els recels, les enveges i les malícies que dificulten les relacions humanes.
Conèixer-se a un mateix, saber quin és el nostre «taló d’Aquil·les» és necessari. És cert, que no sempre estem disposats a observar el nostre punt dèbil perquè ens cou, ens costa i ens resistim a acceptar aquella part de nosaltres que ens incomoda o desagrada. Però treballar allò que dol és bo.
Quan les persones d’un equip tenen la suficient humilitat i honestedat per aprofitar els processos d’equip per créixer personalment, els resultats acaben acompanyant sempre. Sempre és sempre. I ho podem dir en el sentit contrari: els equips on hi ha persones que ofereixen resistència a conèixer-se i a millorar personalment, perquè consideren que l’equip i elles són parcel·les independents, representen un fre important per a l’equip. Just quan les persones creuen de debò que la seva millora personal és garantia i condició per tal que l’equip creixi; just en aquest punt és on els fruits del treball en equip seran bons.