Per: Josep M. Forcada i Casanovas
Barcelona, abril 2017
Foto:Opinión.com
El populisme no és un fenomen nou però, potser en el segle que hem deixat enrere i en l’actual, s’ha desenvolupat amb major claredat. Se’n parla molt d’això. La definició d’aquesta realitat és complexa. Podem dir que és l’expressió popular d’un malestar social o polític a partir d’ingredients demagògics. Els seus líders són capaços de persuadir amb grans recursos psicològics i hàbilment saben buscar aquells temes que els ciutadans senten com una injustícia o altres temes que els agradaria que fossin tractats.
No és només una queixa pública, ben orquestrada, la que convoca la ciutadania a una resposta. Acostuma a ser la veu dels que no tenen veu i que s’aglutina per forçar canvis. Pot ser una realitat valorable de manera positiva si es considera com a motor de canvi d’estatus. S’ha de valorar com funcionen els populistes, és a dir, el mètode que segueixen, cap on van –a part de la millora social– i on volen arribar.
Els grans moviments populistes estan avalats per un projecte polític que evoluciona a mesura que aconsegueixen poder. De fet, la majoria dels canvis socials i de les estructures polítiques han comptat amb aquest recurs popular.
La paraula popular en afegir-hi isme, exagera la visió de la realitat. Potser no es pot jutjar el sufix isme com si sempre fos negatiu. També pot ser legítim mentre es respectin les regles de joc sense passar-se èticament sobre allò que un es queixa. A vegades, el malalt per tal que l’atenguin millor i més de pressa exagera el seu dolor i, potser fruit d’això, se li pot facilitar la guarició. El mateix es pot deduir quan es tracta del fenomen populista.
L’estratègia, per crear simpatitzants i potser seguidors, és veure els que no coincideixen amb ells com enemics a vèncer. Se sol fer des d’un messianisme que anima a prendre posicions al costat del populista perfecte que se sent com il·luminat per ser el millor i tenir la clau de les solucions polítiques i socials.
Els populistes saben manejar els ressentiments i saben cridar a què la gent s’apunti al seu projecte amb recursos habitualment demagògics, en contra dels altres i fan que creguin que ells són els bons i els altres són els dolents, per tant «canya als dolents».
Culpabilitzar des de fora, sota excuses fins i tot a vegades raonables, sol donar bons resultats. És la força d’un Goliat enfront d’un David. Els populistes no compten en què un dia els perdedors poden organitzar-se i donar un bon cop al front de Goliat. Aquesta exageració popular pot enfonsar-se en un instant quan es descobreixen fallades, inexactituds o falsedat en els líders. Aleshores això obliga a començar de nou perquè els dolents segurament no són tan dolents com els pinten i els bons tampoc ho són tant. Sovint, la caiguda dels moviments populistes està sentenciada d’entrada perquè no acostumen a comptar amb majories tan sonores com es pensen. Molts populismes tenen padrins, sigui d’esquerres o de dretes. El corrent de simpatia no sempre es manté. Arriba un moment en què el somriure s’acaba.
El populisme polític queda evidenciat de manera clara en els processos electorals que porten a terme molts líders. La seva força política es basa en la imatge del seu líder, en com s’expressa i en la seva capacitat d’empatia per damunt de les idees i dels programes que representen els seus partits. Molts d’aquests líders populistes quan arriben al poder modifiquen les seves actituds i se situen en una línia més convencional i democràtica. Uns altres lamentablement segueixen els seus mètodes populistes, però aviat perden les regles democràtiques perquè tothom tira aigua al seu molí inclinant-se per formes dictatorials. No cal citar noms ni països.
És necessari que la veu popular sigui atesa i que hi hagi persones que tinguin vertadera lucidesa davant la injustícia social. Els personatges que aixequen la veu amb energia per encarrilar democràticament les realitats socials èticament mai poden anul·lar els drets i els deures dels ciutadans i, sobretot, han de respectar la seva llibertat i el seu benestar. Les regles de joc democràtic han de ser clares, i els recursos i els fins han de ser nets perquè l’isme encaixi amb el bé social. I que no es quedi en un procés de pura manipulació a favor d’unes campanyes basades en l’ambició de poder per damunt del servei als altres.