Per: Ramon Santacana
Professor universitari i pintor
Barcelona, març del 2017
Foto: Liz Aleman
En alguns països europeus estan sonant les alarmes avisant que l’actual sistema de pensions i, en general, el del benestar social, no es podrà sostenir durant molt de temps. Algun tipus de reforma s’haurà de fer. No és d’estranyar que ja fa temps que s’estan investigant possibles fórmules per solucionar aquesta situació. Cal ser conscients que tot canvi important en la forma de distribució de la riquesa o de les prestacions socials, sobre tot si repercuteix en retallades o en un pèrdua de la renda, generarà tensions, però també haurem d’afrontar el cost que la inacció pot conduir a situacions de major gravetat.
Una de les propostes de reorganització que s’estan considerant i que atrau més l’atenció és garantir prestacions per mitjà d’un compte personal per a cada ciutadà. En aquest sistema no es garanteixen totes les prestacions a totes les persones que les sol·licitin sinó que es garantirà una dotació en prestacions a cada persona i aquesta és la que decideix com repartirà la seva quantitat o dotació. Cada ciutadà tindrà assignada una quantitat anual i aquest decidirà quina part vol destinar en ajudes per educació, per sanitat, per cobrir l’atur, posar-lo en un fons de pensions per a la jubilació, en ajudes per al reciclatge laboral o per maternitat, etc.
El principal objectiu que es persegueix amb aquesta proposta és l’estalvi pressupostari. En eliminar l’acumulació de prestacions diferents en una mateixa persona, el resultat serà una menor despesa pressupostària. No obstant això, el seus defensors addueixen que hi haurà altres avantatges. La primera serà una major equitat, ja que s’evitarà l’acaparament de prestacions d’uns individus en detriment d’altres. Per altra banda, l’Estat sabrà per avançat el cost total en prestacions al que haurà de fer front cada any i podrà preveure amb més exactitud els fons que necessiti. La tercera és que l’assignació de partides pressupostàries en diferents tipus de prestacions es despolititzarà. Els ciutadans, en lloc dels governs, són els que decidiran la quantitat de cada partida; el govern, en elaborar pressupostos, no prendrà decisions segons les seves inclinacions ideològiques, sinó que haurà de recórrer a les prediccions estadístiques sobre les decisions dels ciutadans.
L’últim factor, i potser no menys important, serà el fet que cada ciutadà serà responsable de gestionar el que rebrà de l’Estat i de prendre les seves pròpies decisions al respecte. Per exemple, les persones que decideixin destinar més en educació que en pensions, s’hauran d’esforçar més, al llarg de tota la seva vida, per rendibilitzar l’educació rebuda i aconseguir rendes que cobreixin pensions futures. Les persones que, en canvi, dediquin més percentatge a pensions, tindran menys prestacions disponibles per utilitzar en el present, però tindran un futur més segur. Aquest últim aspecte de participació, diuen, respectarà més la llibertat dels ciutadans en allò relacionat amb les prestacions que rebran de l’Estat i que pot promoure una major responsabilitat en allò que es refereix a la relació entre el ciutadà i l’administració.
Evidentment, l’adopció d’un canvi de manera d’operar d’aquesta envergadura necessitaria un llarg període transitori, ja que no és el mateix una persona que s’integra en el sistema en la seva època d’estudiant, que una altra que tingui ja iniciada la seva vida professional o persones en edat de jubilació. No poques excepcions s’hauran de fer per no perjudicar grups en circumstàncies especials como poden ser malats crònics, situacions familiars complexes, incapacitats laborals, etc.
Aquesta proposta podria confondre’s amb la de la renda bàsica que inclouen alguns partits d’esquerra en els seus programes electorals. No obstant, el «Compte Ciutadà» difereix de la renda bàsica tant en el concepte com en la seva operativitat. La renda bàsica tracta de solucionar el problema de la pobresa i la desigualtat, per això proposa el lliurament d’assignacions monetàries que cada ciutadà pot decidir com gastarà.
El «Compte Ciutadà», en canvi, tracta de solucionar la insostenibilitat dels comptes públics, especialment els relacionats amb les prestacions socials. Per tant, no es tracta de repartir assignacions monetàries sinó de com assignar unes prestacions socials que de fet ja s’estan realitzant. Pretén un repartiment de les prestacions que sigui sostenible amb comtes de l’Estat. Si a més es pogués aconseguir que aquesta reassignació redundi en una major equitat, sembla que un segon efecte, el d’aconseguir una major justícia social, podria validar aquesta proposta.