Per: Gemma Cánovas Sau
Psicòloga Clínica-Psicoterapeuta
Barcelona, juliol 2019
Foto: Pixabay
Referir-nos a la percepció de la imatge corporal inevitablement connecta amb la imatge que ens retornen els miralls, per un costat, el mirall no únicament en el concepte de mirall físic en el que ens mirem a diari per arreglar-nos, sinó també aquell tipus de mirall en el que es percep la imatge de la pròpia identitat. Així d’aquesta forma interactua la imatge que el mirall real ens retorna, amb el mirall intern que té a veure amb la percepció subjectiva de cadascú i no sempre els dos retornen la mateixa percepció. En aquesta dialèctica, entre el mirall real i el mirall subjectiu, s’estableix la concordança o dissonància de la pròpia imatge del cos real que podem tocar i que analitzen els metges quan cal. El cos real està connectat al cos emocional, la prova d’això és que determinats estats emocionals poden afectar l’organisme i es poden somatitzar les emocions insuficientment poc elaborades psicològicament i que l’inconscient registra.
La imatge perceptiva del propi cos té molt a veure amb l’autoestima profunda, no una autoestima superficial que només contempla l’adaptació o inadaptació a uns cànons socials establerts, el que es diu sovint «una bona presència», sinó té a veure amb l’acceptació global i profunda de l’ésser en tota la seva dimensió, l’essència de la identitat personal, amb el conjunt de creences, criteris, valors, aprenentatge vital, afany de superació, recorregut vital, limitacions, etc. Sent conscients que estem sempre fent un camí evolutiu en què els errors i els fracassos formen part també del procés de creixement personal.
Una part del discurs social ens mostra imatges de cossos ideals: publicitat, sèries de TV, revistes del cor, moda… Però en el món real la diversitat de cossos és tan múltiple com la diversitat de persones. Aquestes imatges socials ideals, tot i que actualment s’adrecen també als homes com a possibles consumidors, sabem que la pressió tradicional està exercida cap a les dones i nenes. Fins al punt que moltes mares es queixen de no trobar a les botigues roba infantil a partir dels vuit o nou anys d’edat, afavorint així la precocitat desconnectada de l’etapa evolutiva. De vegades es poden observar nenes amb talons o maquillades per anar al carrer o a l’escola sense ser precisament carnestoltes. Són manifestacions d’aquest estat de coses. Les cirurgies estètiques per modificar la mida dels pits en adolescents o d’altres tipus de modificacions quirúrgiques innecessàries, especialment en etapes vulnerables del desenvolupament, són un altre exemple d’aquestes influències que condueixen a la no acceptació del cos tal com és i a la idealització d’un cos estàndard. Aquesta malaltissa situació que es pot considerar un símptoma social, associada a possibles conflictes emocionals arrossegats, pot donar peu a trastorns de la alimentació en preadolescents, adolescents o també en la vida adulta.
Un exemple il·lustratiu: una nena a la que anomenaré Ingrid, per preservar la seva identitat, de tretze anys, es passava hores en els provadors de roba posant a prova la paciència de la seva mare, ja que cap peça de roba li semblava que li quedava bé, amb totes se sentia «lletja i grassa» segons les seves paraules, i acostumava a tornar a casa seva després de tota una tarda de botigues sense adquirir res. Aquesta mateixa noieta que feia psicoteràpia a la meva consulta, li confessava a la seva tutora que no s’agradava gens i aquesta professional amb tota la bona fe per ajudar-la, li recomanava que se situés davant del mirall de casa seva i es digués a si mateixa: «soc estupenda i soc maca» cada dia, però malgrat aquests esforços el mirall sempre li retornava la imatge subjectiva d’ella mateixa, una imatge desvaloritzada que no tenia a veure únicament amb el seu cos físic real, si no amb la manca d’autovaloració personal profunda en altres àrees de la seva personalitat com, per exemple, el no convenciment del seu potencial creatiu, cognoscitiu, capacitat empàtica vers els altres, etc. Ja que no podia tan sols destacar tres virtuts seves quan se li preguntava al respecte. Quan va poder anar superant la percepció distorsionada de si mateixa en altres aspectes, en paral·lel va modificar també de forma progressiva la imatge corporal.
El concepte de salut evidentment ha de contemplar la salut corporal. Això vol dir que si hi ha sobrepès excessiu pot afectar la salut personal i caldrà posar mides al respecte, al igual que passa amb un pes per sota del recomanable, si els metges així ho diagnostiquen. Això té a veure amb cuidar-se sense obsessions, estimar-se de forma sana i no dependre de determinats ideals de bellesa imposats des de l’exterior.
El primer mirall que troba un nadó quan neix és la figura materna que li retorna el sentit de la seva existència com a subjecte diferenciat. Als sis mesos aproximadament apareix el que es defineix en la literatura especialitzada com a «etapa del mirall» o
«joia davant del mirall», l’infant s’alegra quan troba la seva imatge reflectida i aquesta alegria té a veure amb el reconeixement de la seva identitat, la base del «jo». Aquesta mateixa acceptació i satisfacció del fet de viure és la que hem de retrobar al llarg de la vida en les seves diferents etapes i no es tracta de un narcisisme patològic, cal aclarir-ho, sinó de celebrar la pròpia existència.