Ressenya 260 Sopar Hora Europea
Fotografia: Esther Borrego
Data de publicació: 22 de juny de 2026
El dijous 21 de maig, l’Àmbit Maria Corral va celebrar el 260 Sopar Hora Europea per tractar i respondre a la pregunta Com humanitzar la societat en aquest moments complexos? El president de l’Àmbit, Josep M. Forcada, va donar la benvinguda als assistents i la moderadora, Montserrat Puigbarraca, va donar la paraula als ponents.
La primera intervenció va anar a càrrec del director de Docència HSP i professor titular de Medicina UAB, Hèctor Corominas Macias. Va constatar que continua existint una realitat essencial que no ha canviat des dels orígens de la medicina: una persona que pateix i una altra persona que intenta ajudar-la. El pacient viu una experiència de malaltia, que pot tenir significats molt diferents segons la persona, el context cultural o el moment històric. La ciència mèdica pot explicar quin és el mecanisme de la malaltia, quins tractaments existeixen, quines probabilitats de resposta hi ha. Però les humanitats ens ajuden a entendre altres aspectes: Què significa aquella malaltia per a aquell pacient? Com experimenta el dolor? Què espera? Què tem? I com podem acompanyar?. Va destacar una frase del metge canadenc William Osler, que deia: «És molt més important saber quin pacient té una malaltia que quina malaltia té un pacient».
Va fer un recorregut històric de la medicina des de l’època grega fins als nostres dies. La medicina grega va suposar una nova manera de pensar. Amb Hipòcrates (460-370aC) apareix una idea revolucionària: la malaltia forma part de la naturalesa i, per tant, pot ser observada i estudiada. Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident l’any 476 dC, Europa entra en el llarg període de l’Edat Mitjana. Durant aproximadament mil anys, fins al segle XV, la medicina i la religió mantenen una relació molt estreta. Els hospitals medievals no eren simplement centres sanitaris, eren espais d’acollida, d’assistència i de cura.
Progressivament apareix una nova confiança en l’experiència i en l’observació. És l’inici del mètode científic modern. Entre finals del segle XVIII i principis del XIX neix la medicina clínica moderna. Els hospitals es converteixen en espais de coneixement. Fins a arribar als segles XIX i XX, en què la medicina progressa de manera espectacular. Microbiologia, anestèsia, radiologia, antibiòtics i cirurgia transformen completament la pràctica mèdica. Però apareixen també preguntes filosòfiques: Què és exactament una malaltia? La salut deixa de ser perfecció. Passa a ser capacitat d’adaptació. Durant la segona meitat del segle XX apareix un gran desenvolupament de les humanitats mèdiques. Actualment, al segle XXI, vivim una situació extraordinària. La intel·ligència artificial, la medicina personalitzada i les noves tecnologies estan transformant la pràctica mèdica. L’escriptor T. S. Eliot (1888-1965) escrivia: «On és la saviesa que hem perdut en el coneixement? On és el coneixement que hem perdut en la informació?»
Va acabar amb una frase del metge Francis Peabody (1881–1927): «El secret de la cura del pacient és preocupar-se pel pacient».La definició clàssica de salut de l’OMS, recollida al preàmbul de la Constitució de la World Health Organization, que va entrar en vigor el 7 d’abril de 1948, diu: «La salut és un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només l’absència de malaltia o d’invalidesa».
A continuació, el catedràtic de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, Josep Gallifa Roca, va presentar quatre distopies, que alteren la realitat, i va proposar alguns punts com a vectors ‘humanitzadors’. La primera distopia, per abordar la dimensió psicològica de la humanització, és Un món feliç d’Aldous Huxley, en què la humanitat viu una felicitat artificial, sense vincles autèntics, sense consciència crítica. Davant del condicionament psicològic podem contraposar la psicologia dels vincles. El vincle afectiu és l’espai on la persona aprèn que la seva existència té valor.
La segona distopia per a la dimensió social és 1984 de George Orwell, que descriuun sistema on el poder controla la veritat, la llengua es manipula, el pensament crític és perseguit, la societat es fragmenta i s’aïlla. La deshumanització és social i política. La història mostra que sempre hi ha hagut avenços humanitzadors: drets humans, abolició de l’esclavitud, drets de les dones, educació universal, drets laborals, reconeixement de la infància, consciència ecològica.
El poder de la comunicació pot contribuir a humanitzar una societat. Vivim en una època on hi ha desinformació, fake news, saturació informativa, manipulació algorítmica. La paraula pot reconèixer i reconciliar. Comunicar no és només transmetre informació; és crear relació humana i confiança. Vivim una època amb lideratges a vegades basats en narcisisme, agressivitat i autoritarisme. Però pot haver-hi lideratges humanitzadors, que posen la dignitat humana al centre, amb capacitat de generar sentit i esperança.
La distopia de Fahrenheit 451 de Ray Bradbury descriuuna societat on els llibres són prohibits i cremats, el pensament profund desapareix, les pantalles substitueixen la reflexió, les institucions controlen el coneixement, s’exerceix la violència. No és només repressió, és pèrdua de profunditat cultural. Les organitzacions poden ser vehicle d’humanització i crear sentit de comunitat, fomentar la participació i reconèixer la dignitat individual. Els projectes col·lectius poden humanitzar,creen identitat compartida, solidaritat, responsabilitat i esperança. S’ha d’educar, cuidar, construir comunitat, protegir vulnerables, transmetre cultura, o senzillament treballar amb honestedat. Respectar el mestratge és també respectar el valor del temps, de l’experiència i del compromís. L’espiritualitat també pot ser font d’humanització,com una obertura al sentit i a la interioritat.
Tota humanització profunda passa per un despertar de la consciència, que és el nucli de la responsabilitat, de l’ètica, de l’empatia i de la llibertat humana.La formació com a procés d’humanització,no només instrucció o aprenentatge científic o acadèmic, significa formació integral de la persona. És el procés pel qual una persona es forma com a subjecte, desenvolupa criteri, cultiva sensibilitat, integra pensament, emoció i acció.
L’última aportació va ser a càrrec de la psicòloga especialista en clínica i directora del Comitè d’Ètica Assistencial de Salut Mental BCN, Pilar Mariné Jové, que va exposar que vivim en un temps de ruptura, que afecta la manera com ens relacionem, com treballem, com estimem i com ens sentim segurs, que els psicòlegs anomenen distès existencial: la sensació que el terra que trepitgem no és ferm. I quan el terra no és ferm, els éssers humans tenim tres respostes naturals: fugir, atacar o quedar-nos paralitzats, això no ens humanitza.
Va plantejar la qüestió de com humanitzem una societat que té por. Humanitzar és reconèixer en l’altre allò que és irreductiblement ell. La seva singularitat, la seva ferida i la seva dignitat no depèn de la seva utilitat. La paraula ‘humà’ ve del llatí humus: terra, sòl, allò que és fèrtil. Ser humans és, paradoxalment, acceptar que no som invulnerables, que tenim arrels que impliquen dependència, fragilitat i necessitat de l’altre. En un món que venera l’eficiència, la productivitat, la velocitat i l’autonomia radical, la humanitat és gairebé subversiva. Humanitzar és un acte de resistència, que no neix de la ira sinó de la tendresa. Una resistència que diu: Jo et veig. Tu importes. Allò que sents és real.
Va presentar tres portes per humanitzar els temps reals. La presència. Vivim en l’era de la distracció perpètua. Estem físicament aquí i mentalment a mil llocs alhora. I l’efecte que això té sobre els altres és subtil però devastador: fan que et sentis invisible. El primer acte d’humanització és radicalment simple i radicalment difícil: estar de debò. La presència és nutrició en un món que genera ansietat.
La segona porta és la vulnerabilitat compartida. Ens humanitzem més quan admetem que som fràgils.Segons la investigadora Brené Brown, la vulnerabilitat no és feblesa, és el lloc de naixement de la creativitat, de l’amor, de la pertinença i del coratge. Humanitzar és crear espais on la veritat es pugui dir. La cultura de l’autenticitat és el sòl on creix la confiança, que és el fonament de tota societat que vol ser justa i sana.
I la tercera porta és el sentit. Tenim informació en abundància i saviesa escassa. Tenim connexió digital i solitud interior. Tenim llibertat sense precedents i una dificultat creixent per saber per a què. El sentit no s’entrega en un manual. Es descobreix en el diàleg, en la pregunta compartida, en l’experiència viscuda i reflexionada. Aquí hi ha un paper crucial per a la cultura, l’art i la bellesa: la música, la literatura, el teatre, la dansa no són luxes ni entreteniment. Són les llengües que parlen allà on les paraules ordinàries no arriben. Són les vies per les quals el sentit s’encarna i es transmet de generació en generació. Una societat que retalla cultura retalla la seva pròpia humanitat. Va proposar tres pràctiques concretes del que podem fer cadascú de nosaltres: La conversa de qualitat, reconèixer la dignitat de l’invisible i cultivar la pròpia profunditat.
Finalment, es va cloure el Sopar obrint el col·loqui als assistents, amb el desig de contribuir a humanitzar la societat i la realitat que vivim.
