Per: Ignasi Farreres i Bochaca
Barcelona, octubre 2020
Foto: Pixabay
Els humans som tots diferents per naturalesa o per educació: intel·ligents o no en diversa mesura, més o menys treballadors, estalviadors o no, estudiosos o no, més creatius o més passius, etc. Això fa que cap persona sigui igual a l’altra, i no sols en les característiques físiques. La desigualtat és un fet natural. Això no treu que totes les persones, pel sol fet de ser persones, tinguin igual dignitat. Aquesta ha estat una de les grans aportacions del cristianisme a la història de la humanitat.
També en el camp de l’economia es manifesta la desigualtat entre els humans. Trobem lògic que qui és més treballador, o més esforçat o més creatiu, tingui majors ingressos. La desigualtat econòmica és una realitat no feridora, sempre que es mantingui dins de determinats límits. Però les nostres estructures econòmiques i socials permeten i, a vegades, propicien que les diferències siguin enormes i, sovint, desproporcionades i injustificades. Valguin només alguns exemples reals: Sols entre vuit homes posseeixen la mateixa riquesa que la meitat més pobra del món, 3.600 milions de persones. I en Espanya en concret, la fortuna de tres persones equival a la riquesa del 30% més pobre del país. Per rematar-ho ho farem amb les paraules del expresident Obama: «Un món en què l’1% de la humanitat controla tanta riquesa com el 99% restant, mai serà estable».
Avui, el tema de la desigualtat econòmica és dels més greus que afecten Espanya i Catalunya, ja que la crisi econòmica, iniciada a partir del 2007, ha agreujat en gran mesura les desigualtats avui. A Espanya, avui hi ha més pobres (són 720.000 les famílies sense cap ingrés, quan eren 400.000 el 2007), i també hi ha més rics (7.000 milionaris més en 2016). Som el segon país de la Unió Europea on més ha crescut la desigualtat (20 vegades més que la mitjana europea).
La gran conseqüència de les desigualtats és la pobresa. Això es comprova estadísticament: quan augmenten les desigualtats, augmenta el percentatge de pobres, especialment perquè una part important del que eren classes mitjanes, en perdre ingressos –sia per causa de l’atur, per disminució dels salaris, o per pèrdua dels propis negocis– passen a engrossir «l’exèrcit dels pobres». Amb això es desmenteix el mite liberal que no hi fa res que els de dalt, els més rics, ingressin molt més, ja que en arribar a la saturació de les seves necessitats, aboquen cap avall, cap a les capes de menys renda, els seus excessos de renda (és la teoria del degoteig o vessament cap a les capes inferiors. S’ha demostrat que no és cert).
Parlant del concepte pobresa, existeix la denominada pobresa absoluta (o extrema). Són aquelles persones que segons el Banc Mundial ingressen menys d’1,25 $/dia (fins al 2008 era 1$/dia), realitat que no els permet accedir a una cistella bàsica dels aliments que són necessaris per consumir una quantitat mínima de calories. En canvi la pobresa bàsica, és quan ja no poden accedir a una cistella de béns i serveis més ampla com l’educació o la salut. Existeix un determinat concepte de pobresa, denominat pobresa relativa, que apunta a la no possibilitat d’adquirir una cistella de béns i serveis que poden assegurar una vida digna.
La seva característica és que la mesura de la pobresa ve donada per comparació amb els estàndards de vida de la societat en què es viu. Per posar un exemple, es podria considerar en pobresa relativa aquella família que té habitatge i pot alimentar-se i gaudeix dels serveis d’educació i sanitat normals, però que no té recursos per anar-se’n de vacances o enviar els fills de colònies escolars. Per això Adam Smith, el creador de l’economia moderna, parla d’una carència que, segons els costums del país, és indecorosa entre les persones de bona reputació, fins i tot entre les de classe inferior.
Mesures de la desigualtat: la distribució de la renda. L’anàlisi de la distribució dels ingressos és el mecanisme pel qual es coneix la forma com es reparteixen els recursos materials, fruit de l’activitat econòmica, entre els diversos estrats socioeconòmics. Es pot fer des de diversos enfocaments: A) territorial, mesura les diferències de renda entre els habitants de diverses regions. B) funcional, mesura les diferències entre els estaments productius: indústria -agricultura-serveis, treball-capital.
L’eina més utilitzada és la corba de Lorenz, (vegeu gràfic). En ell, es col·loquen, en l’eix de les abscisses, la quantitat de població ordenada per la seva renda, i en l’eix d’ordenades la renda. La situació ideal seria una línia recta que indicaria la igualtat absoluta de repartiment. Per exemple, un 40% de la població rep el 40% dels ingressos, i un 70% de la població, també el mateix 70% de percentatge de la renda. En canvi, com més gran sigui el semicercle (a), que separa la corba de la recta, major és la desigualtat. Aquesta àrea ombrejada (a), es denomina àrea de concentració i es mesura amb el coeficient de Gini, que oscil·la entre el valor 0 (distribució màxima o igualitària, o sia tots tenen els mateixos ingressos) i valor 1 (màxima desigualtat; una persona té tots els ingressos i els altres cap).
És evident que aquells que són més pobres, a més tenen menys oportunitats per assolir objectius de superació material. Tenen uns nivells inferiors en els accessos als diferents nivells d’estudis; tenen menys capital social (relacions amb persones o estaments influents o poderosos); menys estímuls familiars, etc., per això, si no es corregeix, la pobresa tendeix a perpetuar-se. Els fills de famílies pobres tenen més probabilitats de ser pobres. Tot això deriva contra la cohesió social i fins i tot l’harmonia social.
La pregunta crucial és: Es poden combatre les desigualtats econòmiques? La resposta seria dir: Sí, es possible, però no fàcil. El combat vindria per una doble via:
A) Atacant les causesde la desigualtat.
B) Aplicant mesures de redistribucióde la renda i/o de la riquesa.
Veiem algunes de les principals mesures possibles:
1)-Augmentar les rendes del factor treball, mitjançant:
a) Fixació de salaris mínims.
b) Augments generalitzats dels salaris.
c) Augmentant els subsidis d’atur.
d) Creant llocs de treball i reduint el nombre d’aturats.
e) Reduint l’economia submergida.
2) Combatent el frau i l’elusió fiscal. Per ser més efectiva, és molt necessària la cooperació internacional, a fi d’eliminar o reduir el nombre de paradisos fiscals. Ja que en cas contrari, la mobilitat i fugida de capitals és molt difícil d’evitar.
3) Optar per una pressió fiscal més justa i proporcionada. Cal eliminar moltes exempcions i reduccions fiscals, el que fa, per exemple, que la taxa de fiscalitat efectiva de les grans empreses, sigui molt inferior a la de les PIMES (Petita i Mitjana Empresa).
4) Establint rendes garantides per a les famílies sense recursos mínims, tal com la Renda Garantida de Ciutadania.
5) En general, educant contínuament la població en el deure moral de pagar impostos, com a garantia de tenir una societat més justa i equilibrada.