Ressenya diàleg amb Josep M. Forcada sobre «Fragilitat i vulnerabilitat»

El passat 19 de gener l’Àmbit Maria Corral va organitzar un diàleg amb Josep Maria Forcada, autor dels articles «Ens juguem la felicitat» i «Raó, emocions i sentiments», publicats a l’últim monogràfic de la revista RE sobre Fragilitat i vulnerabilitat. Inicià la seva aportació fent referència al fet que el tema que es tractava era una continuació dels dos darrers publicats, el número 103 sobre Mirar endavant i el 104 sobre el Benser per recuperar-nos.

Per començar va proposar respondre a les preguntes més elementals i bàsiques de «qui som, què fem en aquest món i si estem contents de ser-hi. L’Àmbit i la revista RE parteixen del Realisme Existencial que va posar en marxa el doctor Alfred Rubio a partir de tenir consciència de la realitat de ser éssers existents que justifica el perquè val la pena submergir-se amb força a la vida», i ressaltà la frase de Ramon Llull: «Ja que estem vius, alegrem-nos d’existir. Estar content és una qüestió metafísica, és saber que tens alguna cosa a fer en aquest món. És una actitud que va més enllà de la pura racionalitat. Nosaltres, encara, som esclaus de la definició de persona com un “animal racional”, però som molt més, ja que tenim la capacitat de sentir, d’estimar, de recordar… Totes aquestes accions omplen l’existència.»

Explicà que: «Els sentiments sempre els hem situat com si es tractés d’una categoria intel·lectual secundària però, sortosament en l’actualitat, científicament sabem que les emocions i els sentiments es generen en el nostre cervell, són existents i tenen el seu curs neuronal. Ara ens enfrontem a una realitat on el virus ens ha fet obrir els ulls… I un dels punts més greus que afecta és la vida emocional.»

Va insistir en la importància d’adonar-nos que som persones fràgils, ja que deia que: «Tenim un concepte de persona en què ens sembla que tot ho sabem fer, que tot ho sabem resoldre… com si fóssim semidéus i no comptem massa amb esdeveniments que incideixen de manera involuntària, agressiva i ens desmunten el que teníem previst. L’aspecte emocional ha fallat perquè molts no estan preparats per entendre que naixem i morim i que al mig hi ha una trajectòria de coses que van passant. Però hi ha dues realitats que la gent li costa entendre: la malaltia i la mort.» Va fer referència a diferents pensadors que davant del problema de la mort l’han viscut de diferents maneres, per exemple com Sartre, que els produeix un desencís i un desengany que els fa entendre l’existència com un procés negatiu precisament perquè acaba en la mort. Comentà que: «La solució vàlida és assumir la realitat d’una manera amable, com Sant Francesc d’Assís, que parlava de la “germana mort”, per entendre que acompanya fins al final de la vida i en la mesura que tu ets capaç de viure serenament i ets capaç de saber que ets vulnerable i fràgil. Aquest virus ens ha portat aquest “tresor” d’entendre tant la vulnerabilitat com la fragilitat.»

Cal tenir present com nosaltres entenem la realitat i com ens anem ficant en aquest món de vulnerabilitat. L’autor va fer un paral·lelisme amb la guerra i amb la “guerra actual virològica” de la qual en va parlar fa uns anys Bill Gates que considerava una guerra veritable que produiria terrabastalls humans entre els quals incloïa l’eliminació de molts éssers humans. «Jo utilitzaré la paraula “guerra” solament com un símil d’allò que passa a les guerres habituals, ja que hi ha un gran nombre de persones, les més vulnerables, que sofreixen les conseqüències, especialment les qui tenen menys recursos econòmics, socials, intel·lectuals, espirituals… El virus ha provocat una “malaltia” potent i en aquest símil de la ‘guerra’ en una primera fase es produeix un gran desconcert i inestabilitat, on es trasbalsa tot i afecta, com no, la capacitat de portar una vida més o menys normal: es confina, es retalla la llibertat, s’entra en un estat de por, especialment la por a la mort, que és gairebé una obsessió. L’angoixa de poder menjar, un lloc per protegir-se i poder viure produeix una sensació d’abatiment i depressió, que provoquen un sentiment d’impotència davant la realitat de la vida. Davant de la Covid-19, aquesta impotència afecta especialment un sector de la societat que viu aquests efectes negatius. Podríem pensar en un 40% de la ciutadania. Altres s’ho miren en certa distància perquè tenen recursos i medis per subsistir.»

Un altre aspecte que va tractar va ser: «Preparar-nos per aquest demà, que és el més difícil. Tot això ha passat en un moment en què l’economia estava en declivi i el virus ha afectat concretament en els països mitjanament pobres. A més, ha canviat tot un modus de funcionar la societat.»

Va fer referència a l’article «Reiniciant el sistema» de l’economista Xavier Mambrilla que demana entrar de ple a nous reptes per reiniciar el sistema econòmic, com són les noves tecnologies, que per exemple ja durant aquest any s’ha produït un gran avenç en el treball online i en l’ensenyament online. L’economista fa referència a  «l’automatització, la intel·ligència artificial, la digitalització, la bigdata, criptomonedes, ciberespai, paraules que impliquen una transformació tecnològica, noves formes de consumir i treballar que avancen lentament i ara en la pandèmia de forma abrupta es fa teletreball, finances digitals, entreteniment, consum a domicili…» Davant de tot axiò s’ha de comptar amb un esforç ecològic pensant en el futur. Forcada ressaltà que: «La conseqüència d’aquest virus que ha sotraguejat el nostre món fa pensar que haurem de canviar el mecanisme i la forma de convivència i de socialització i també d’implicació per part de tothom en emprendre noves fases d’entrar en un projecte econòmic en què fallen les formes capitalistes i d’altres totalitàries». Va expressar que: «Tota aquesta innovació amb tants canvis tecnològics que tergiversen les formes tradicionals és el començament d’una nova era. Potser es complirà el que alguns diuen “l’era tecnològica”».

També va parlar de la resiliència, en el sentit de «Mirar de trobar les escletxes personals i col·lectives per poder sortir-nos-en. Aquesta resiliència és un dels esforços més grans que es posa a les nostres mans i que requereix tenir una agilitat enorme.»

Va dir que: «Quan parlem de fragilitat ens referim al fet d’entendre la necessària actualització del concepte de persona, que em referia en començar. Una persona fràgil es pot trencar, però s’ha d’entendre en termes positius. S’ha de tenir la capacitat de trencar molts esquemes que anaven molt bé fins ara, s’ha d’avançar sense nostàlgies “sempre s’havia fet així i funcionava”, ara no. Això demana una actitud de pobresa per poder canviar moltes formes empresarials, polítiques, econòmiques, familiars, socials, etc.»

Al final de la guerra sempre es crea una franja de temps d’esperança. L’hem d’entendre a partir d’una estabilitat en què es deixi l’amenaça de les conseqüències de la Covid-19 i es vagi refent tot una allau de problemes econòmics i d’actituds emocionals que donin una nova confiança en un compromís de treball pel bé comú i solidari.

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.