Ressenya del Diàleg amb Marian Baqués i Trenchs

El passat dimarts 20 d’abril l’Àmbit Maria Corral i la revista RE, edició en català, va organitzar un nou diàleg de reflexió, aquesta vegada, amb el professor Marian Baqués i Trenchs per parlar sobre l’últim monogràfic de la revista RE que tracta sobre Pobresa i Pobreses i la seva entrevista «Aprendre, pensar, viure… és un procés».

Va començar la seva intervenció explicant el conte El vestit nou de l’emperador, il·lustrat per Pilarín Bayés, que relata la història d’un emperador obsessionat per mostrar el seu poder, l’enganyen i li prometen fer-li un vestit amb una tela invisible als ulls de la gent ignorant, quan l’emperador fa una desfilada per ensenyar el vestit als súbdits, un nen delata la seva nuesa. Amb aquest conte volia tractar el tema de la pobresa, no la sociològica, sinó aquella inherent a la condició humana.

Va fer referència a l’editorial de la revista RE: «Anar a fons del significat de pobresa i adonar-se que malgrat ser ric en tot, la persona segueix sent pobre és sorprenent. Però, la pobresa és molt més, ja que el sentit que volem donar-hi és el de la pobresa com una vivència que cal reconèixer i que afecta la persona. És una pobresa capaç d’entendre la feblesa humana per obrir-se a noves formes de comprendre la vida des d’una actitud humil que ens fa conscients que no podem amb tot, malgrat l’esforç personal i la pròpia intel·ligència.» Marian afirmà que: «Sortim del ventre de la mare, nusos, sense res. Naixem radicalment desvalguts. Ens han de vestir per protegir-nos; ens han d’acompanyar per anar-nos construint una personalitat que ens ajudi a estructurar-nos per dins. Anem creixent vestits i acompanyats. Ens anem fent vestits i acompanyats. A poc a poc va formant-se dins nostre una personalitat que ens enriqueix, que ens dóna un sentit com a membres actius en aquesta vida. Ens valida. Necessitem construir-nos des de dins, no des de fora. La riquesa ens neix de dins.»

Explicà que: «Els humans podem representar un rol que els altres saben que no correspon a la persona, però li van seguint el joc, fan veure que s’ho creuen. Aquell “Viure com si…”, aparentar. Mentrestant, el protagonista necessita proveir-se de vehicles, cases, ostentacions per damunt de les possibilitats reals, títols… O bé discursos grandiloqüents, inflats, petulants, que disfressen la més buida i impotent esterilitat. Una mena de narcisisme, si no és que amaga el desvergonyiment de qui hi suca en benefici propi. “I tan pobres com som”, del nostre Salvat-Papasseit.»

També va fer referència a l’article de Josep Just Sabater: «Caldria no confondre la pobre­sa d’esperit amb la pobresa en l’esperit». Els pobres d’esperit no van enlloc. Jesús parla de pobresa en l’esperit. «Benaurats els pobres en l’esperit», proclama Jesús, o, si voleu «benaurats els qui tenen esperit de pobresa».

Comentà el seu descobriment de Henry David Thoreau –pioner que entre el 4 de juliol de 1845 fins al 6 de setembre de 1847 va viure solitari en una cabana a tocar el llac Walden– i del llibre Walden o la vida als boscos, «tot un deix anarquista, utòpic, romàntic però bàsicament un defensor de la natura»: «És una qüestió interessant fins a quin punt els homes conservarien el seu rang si es llevessin les vestidures. Podríeu, en aquest cas, dir amb certesa quina companyia d’homes civilitzats pertanyia a la classe més respectada?»

També va dir que: «Podríem entrar en altres divagacions sobre la pobresa i contestar-nos la pregunta: “Què puc fer jo per ser menys pobre?”. La més radical pobresa personal és, segurament, la manca de sentit a la vida. Persones, la vida de les quals, no té cap significat. Penso que totes i tots entenem què vol dir que la nostra vida tingui un sentit. Per què passa això?». Amb Begoña Román va donar resposta a què podem fer: «Cal treballar així polítiques de reconeixement recíproc, ja que l’autoesti­ma, l’autoconfiança i l’autorespecte queden minvats per anys d’exclusió i patiments que han pogut provocar ressentiment, humiliació, malfiança. Tanmateix, la creació de capacitats precisa de vincles sòlids (d’aquí ve solidaritat).»

També parlà de la vulnerabilitat dels infants i va fer referència a l’article d’Anna-Bel Carbonell: «Un infant ha de poder viure feliç, envoltat de fantasia i de realitat alhora. Necessita aprendre jugant i jugar aprenent, créixer estimant i es­timar creixent. Sentir-se acompanyat però no envaït; segur i amb les necessitats primàries cobertes. I aquestes són les mancances que estan patint la majoria dels infants actualment, i més especialment els de les famílies amb menys recursos.»

Va acabar explicant una conversació amb la dibuixant Pilarín Bayés: «Entre altres coses em va explicar el cas d’un home sempre molt ocupat que es va veure obligat a aturar-se en un poblet suís que domina una esplèndida vall. Va preguntar a la persona que li havia d’arreglar l’afer que l’havia portat allà què podia fer mentrestant. Li suggerí que contemplés el paisatge. L’home sempre ocupat li respongué: “No tinc temps per mirar el paisatge”, a la qual el seu interlocutor li respongué: “Perdoni però vostè és pobre”».

A continuació es va obrir un diàleg amb els participants, que va permetre tractar diferents temes: el sentit de la vida, la manca de sentit, la solitud, l’acompanyament, la malaltia, la mort, la vellesa, els joves… I també es va aprofundir en diferents tipus de pobreses: humana, d’esperit, econòmica, sociològica, psicològica…

En conclusió, la pobresa real i autèntica requereix fortalesa humana.

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.