Teixits

Per: Sara Canca Repiso
Enginyeria Informàtica i Grau en Sociologia i Psicologia
Cadis, maig 2021
Foto: Pixabay

Assegurar-te un lloc en el cor de l’altre atorga un poder ampli i folgat. L’amor en tota la seva dimensió, i ben entès, el té ple de noms. No obstant això, si fem imprescindible la nostra presència podem fer que aquesta persona quedi relegada als capritxosos moviments de qui mogui els fils.

El que es proposa és diferent: estar atent al que l’altre necessiti, però sense crear-li necessitat, oferint de vegades la teva absència. I a l’altre costat, esperança sense exigències. El còctel promet ser saborós.

Fa uns dies, un amic m’explicava els problemes que tenia en la relació amb la seva parella. Estan a punt de signar una hipoteca, ja porten cinc anys vivint junts i no sap si és la dona de la seva vida. Se suposa que, si l’estima no hauria de tenir cap dubte; almenys, aquesta és l’opinió que té sobre l’amor. S’ha acabat l’espurna, la gràcia, la bogeria. Li té afecte (només faltaria després de tanta intimitat!), però troba a faltar el romanticisme dels inicis. I li fa por perdre-la.

Vaig prendre un foli i vaig dibuixar un triangle equilàter. A cada vèrtex vaig col·locar una de les tres dimensions essencials de l’amor: passió, intimitat i compromís. La Teoria Triangular de Sternberg explica com aquests elements es combinen per crear diferents formes d’amor. I vam anar revisant cada un d’ells. «Ull, que en pots crear un de nou! Que no t’encasellin!», li vaig dir.

Ell tenia clar que l’ideal era el punt mig, el baricentre, on es barregen, a parts iguals, els nostres tres ingredients. Però s’adonava que la seva relació va passar de l’amor romàntic, ple de passió i intimitat, a l’amor de company, on comparteixen tot i busquen el benestar de l’altre. De vegades, se sent confós sense saber definir els seus sentiments: ¿serà aquest vincle emocional, llàstima o costum?

No és estrany, estimat amic, el que et passa. Estàs passant pel fenomen de l’habituació. Al principi, estaves ple d’energia, gairebé no dormies, et senties excitat, positiu, alegre, desbordat. Alliberaves dopamina, serotonina i oxitocina a dojo i, com amb la droga, al cap del temps ha arribat la tolerància o habituació. Aquesta química ha baixat notablement i penses que s’ha acabat l’amor. Necessites sentir el mateix, que el flux mai acabi, que la dosi sigui més gran. Calma, permet al teu cervell que es recuperi del mono i s’estabilitzi. I allibera’t del que la cultura ha assenyalat com a perfecte, perquè el que idealitzem ens pot jugar males passades. De vegades, contraposem l’ideal davant de la realitat i construïm el mur del què va poder haver estat i no va ser, tan irreal com el que res és.

Indubtablement, a la majoria de les persones els agrada que el seu sistema de recompensa estigui completament saciat. De fet, de no estar-ho, és lícit buscar la preuada felicitat, allà on es consideri més oportú, sent conscient que és molt prim el fil entre la llibertat responsable i els condicionaments. Donar el que es vulgui, sense hipoteques, ni terminis fixos o variables, requereix molta responsabilitat i generositat, per ambdues parts. Perquè no es tracta que l’altra part ens doni o no ens doni, ja que no és qui ha de donar. I és clar, aquesta recerca insaciable esdevindria en frustració o necessitats no resoltes. Per molt que facin, per poc que diguin, per aviat que escoltin o allarguin la mà. Ja facin malabarismes o ofereixin una serenata en directe, el desplaer seguirà a la superfície.

Hi ha certs regals que ningú et pot donar ni tampoc es té el dret d’exigir-los. Estan en tu, no a l’exterior. Només en tu i en el teu interior poden teixir-se i brollar.

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.