Per: Sofia Gallego
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, juny 2021
Foto: Pixabay
Ja fa dies que els mitjans de comunicació ens informaven bastament de la situació en què es trobà un vaixell de dimensions considerables en el canal de Suez i amb tones de càrrega dels ports asiàtics destinada als ports europeus. Sense entrar en l’anàlisi de les causes, la situació era que el vaixell obstruïa el pas als altres. Les grans dimensions de l’Evergreen, aquest era el seu nom, dificultava i molt poder deixar lliure el pas. La càrrega que portava podia ser essencial per a les factories europees que veien perillar el seu aprovisionament amb les conseqüències negatives en els processos de producció que en el pitjor dels casos haurien d’alentir o aturar la producció. També cal tenir present que les càrregues dels vaixells aturats també podien resultar vitals per l’aprovisionament d’indústries i comerços europeus. No poder passar pel canal significava allargar el viatge algunes setmanes. Aquest no és el lloc i jo no soc la persona més indicada per fer una anàlisi geopolítica, però sí que voldria treure’n algunes reflexions sobre aquesta circumstància i relacionar-ho amb situacions personals.
En el transcurs de la vida de les persones esdevenen circumstàncies adverses que provoquen una mena d’obturació al fluix de l’existència, incapacitant el subjecte a poder avançar en el seu desenvolupament i també generant desconfort personal. En qualsevol esforç que la persona es proposi fer sempre hi ha aquesta mena d’entrebanc que de manera callada, i sovint inconscient, impossibilita seguir avançant. En aquests casos es fa necessària ajuda externa per sortir de l’atzucac, de la mateixa manera que també va ser necessària per moure el vaixell per tal que deixés de barrar el pas pel canal. En el cas de la persona això no és tan senzill. La persona ha d’acceptar, en primer lloc, l’existència d’un obstacle com a pas previ per poder iniciar qualsevol acció de demanda d’ajuda. En segon, reflexionar i plantejar-se què es pot fer per alleugerir els inconvenients que el destorb està ocasionant a la vida diària. Si s’arriba a la conclusió de què un mateix no se’n pot sortir s’ha de tenir el coratge per demanar ajuda i la humilitat d’acceptar-la, a més de la voluntat i la convicció de voler fer el treball personal imprescindible per anar drenant i expulsant la terra i per facilitar el pas cap a un desenvolupament personal satisfactori.
Pot passar que l’embalum de la nosa sigui tan gran i/o estigui tan assentat en terra que se’n faci difícil la total desaparició, però sí que amb treball i esforç se’n pot reduir el volum de manera que pugui deixar passar amb una certa facilitat el fluix de la vida. I, què vol dir el fluix de la vida? Doncs la possibilitat de prendre decisions, de poder gaudir dels petits plaers, d’establir relacions satisfactòries amb els altres i també en si mateix, de sentir-se útil i mereixedor de l’estimació i respecte dels altres i d’un mateix. D’alguna manera i de forma resumida diríem estimar-se, acceptar-se, respectar-se tal com la persona és, d’aquest amor a un mateix que no té res a veure amb l’egoisme. L’egoisme anteposa el jo al nosaltres, l’amor i respecte que sent la persona per a ella mateixa obre la vida a relacions socials gratificants.
Reflexionem, determinem quins són els embalums que no ens deixen gaudir plenament del regal de la vida.