Entrevista a Victòria Camps

Victòria Camps
Catedràtica emèrita de Filosofia moral i política de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Actualment és presidenta de la Fundació Víctor Grífols i Lucas i des de l’any 2018 és consellera permanent de l’Estat.
És autora de diversos llibres, dels quals ressaltem Tiempo de cuidados. Otra forma de estar en el mundo.

 

Procurar un món més just

«El sector sanitari i de benestar social han sigut els qui més han aportat a l’ètica de la cura, en especial la infermeria»

 

El seu llibre Tiempo de cuidados porta per subtítol Otra forma de estar en el mundo. Això requereix un canvi de mentalitat i de formes, com ho descriuria?

És bastant senzill. Vivim en un món que fomenta l’individualisme i la satisfacció de qualsevol desig sense pensar si el que cada persona fa és convenient o no perquè millori la vida en comú i la convivència. Donar valor a la cura implica partir d’un altre supòsit: que som éssers relacionals i interdependents, obligats a cuidar els altres i esperant que algú tingui cura de mi quan ho necessiti. És un canvi de paradigma: partir més de la vulnerabilitat i de la fragilitat de la persona que de l’autosuficiència.

Venim d’una època en què l’encarregada de tenir cura de tot era la dona. Considera que ha anat canviant aquest rol?

Encara ho és, però és important que hi hagi un canvi radical. Mentre la dona i la família s’han fet càrrec en exclusiva de les cures, no les hem considerat com una feina que calia reconèixer i, en alguns casos, remunerar, com es remunera el treball productiu. La necessitat de cures creix perquè també ho fa l’esperança de vida, que no sempre implica una vida de qualitat. L’obligació de cuidar no pot ser només privada, sinó pública, i no és just que siguin només les dones les que assumeixin la responsabilitat de les cures.

En el seu llibre comenta que tenir cura implica desplegar una sèrie d’actituds. Quines són aquestes actituds?

Ho resumeixo en dues actituds fonamentals: La primera és estar atent i pendent de les persones més fràgils i que necessiten més protecció, suport o acompanyament. I la segona és respondre activament a aquesta necessitat en la mesura de les possibilitats de cadascú.

Vostè no tan sols argumenta el sentit de la cura, sinó que destaca l’ètica de la cura. Quin el seu significat?

L’ètica de la cura apareix i es desenvolupa quan des de la filosofia moral es descobreix que la cura ha estat un valor ignorat i invisible per la raó referida abans: només se n’han fet càrrec les dones en l’àmbit domèstic. El sector sanitari i de benestar social han sigut els qui més han aportat a l’ètica de la cura, en especial la infermeria. Avui però, les teories de l’ètica de la cura propugnen que la cura sigui un atribut de la democràcia i que es faci realitat en tots els àmbits de la vida de les persones. Les administracions, les empreses, les professions en general han de ser curoses amb les persones i atendre les sol·licituds de les més vulnerables, en cada cas des de les funcions que cada professió realitza.

Normalment, sembla que agrada més tenir cura dels altres que no que tinguin cura de tu. Per què? Serà perquè no agrada reconèixer els límits i demanar ajut?

No n’estic tan segura. La cura sempre és un esforç i un sacrifici. Tenir cura dels altres obliga moltes vegades a deixar de fer coses que voldríem fer però que passen a ser secundàries, limita la llibertat i cal establir prioritats, que sempre és difícil. Que et cuidin significa haver de fer un exercici d’humilitat que tampoc agrada a ningú. És per això que hem de parlar d’ètica i de la cura com un deure que no dispensa a ningú.

L’acció de tenir cura o cuidar la contextualitzem en l’àmbit de la malaltia, en la vellesa i en l’etapa final de la vida. No s’hauria de tenir cura en qualsevol etapa de la vida?

Sí. La infància també requereix cures, el que passa és que la cura de la infància està més organitzada amb l’escolarització obligatòria. La cura de les persones amb discapacitat també ha millorat molt. Referent a l’envelliment és que les societats han envellit de cop i les malalties es cronifiquen. D’una altra banda, fenòmens com la solitud s’ha agreujat especialment en les grans ciutats. Però, és cert que si considerem que hi ha un dret a ser cuidat, aquest s’ha d’estendre a qualsevol moment de la vida.

 


«Tenir cura dels altres obliga moltes vegades a deixar de fer coses que voldríem fer però que passen a ser secundàries, limita la llibertat i cal establir prioritats, que sempre és difícil»


 

Per què, sovint, pensem que només pertoca als professionals de la medicina tenir cura dels altres? Serà per què es dediquen a curar?

Els professionals de la medicina no sempre assumeixen que la cura és feina seva. La divisió de funcions entre la medicina que cura i la infermeria que cuida caldria revisar-la, entre d’altres raons, per la cronificació de les malalties que també necessiten atenció mèdica encara que no hi hagi curació.

Com hauria de tractar-se aquest tema en el context educatiu per poder aprendre ja a l’escola el seu significat i experimentar el sentit de la cura?

El que pot fer l’educació és inculcar la realitat interdependent de l’ésser humà, a totes les edats. Una interdependència que passa per «cuidar» més les relacions intergeneracionals.

Hi ha un capítol del seu llibre sobre la justícia i el tenir cura. Com ho vincula?

La justícia és un dels eixos fonamentals de l’ètica. Veig la cura com un complement de la justícia, un complement vinculat al respecte, a la solidaritat, a les virtuts que són l’aportació que podem fer els individus per procurar un món més just i més equitatiu.

Actualment parlem de tenir cura del planeta, de prendre consciència del nostre entorn, de l’ecologia… Com es pot sensibilitzar per què la persona sigui solidària i contribueixi en la cura de la casa comú de tots?

Quan veiem el que està passant amb els immigrants penso que costa menys crear consciència ecològica, que crear consciència solidària envers els que venen de fora. Sembla que els efectes del canvi climàtic els patim més directament, que els dels centenars de persones que moren o viuen de mala manera perquè no troben acolliment fora del seu país.

Com s’ha de tenir cura d’un mateix?

En el context de l’ètica de la cura, la capacitat per tenir cura dels altres passa per tenir cura d’un mateix i reconèixer les pròpies limitacions. És molt dur cuidar persones dependents, dements, que requereixen un acompanyament continuo. És per això que l’estat ha d’ajudar amb tota mena de polítiques que afavoreixin la conciliació i el suport a les persones més necessitades d’ajut.

A tots ens ha tocat viure l’inesperat esdeveniment de la pandèmia, d’un virus que ha sacsejat tothom i ha fet percebre de manera realista la vulnerabilitat i fragilitat de l’ésser humà. Sortosament hi ha hagut una resposta solidària per part dels ciutadans, si més no de l’entorn més proper. Creu que haurà quedat per sempre aquesta actitud generosa de tenir cura dels altres?

El que ha quedat clar és que les persones reaccionen bé quan les crisis són greus. En temps de bonança, la solidaritat sembla que no cal i ens oblidem de les persones que pateixen. Però vull ser optimista i creure que algun record quedarà, si més no, la consciència de què la incertesa ens acompanya i ens ensenya a ser més prudents.

Assumpta Sendra i Mestre

 

La contra del llibre Tiempo de cuidados. Otra forma de estar en el mundo de l’editorial Arpa diu: «La ética del cuidado se ha convertido en un tema central y perentorio a raíz de la pandemia de la covid-19. Un virus nos ha obligado a aceptar limitaciones que nunca hubiéramos imaginado, nos ha hecho un poco menos arrogantes y seguros de nosotros mismos. En el ámbito de la teoría, esta toma de conciencia debería conducir a un cambio de paradigma o de marco mental, capaz de equilibrar razón y sentimiento, en el ejercicio de la tan manoseada “inteligencia emocional”, cuyas aportaciones prácticas no siempre son evidentes. Hay que reconocer que existe un derecho a ser cuidado y un deber de cuidar que no admite excepciones, que afecta a todo el mundo y cuya responsabilidad ha de ser asumida individual y colectivamente. Tiempo de cuidados se propone acallar las voces que aún se resisten a colocar el cuidado en un lugar prominente, contraponiéndolo a la justicia. Ambos son valores complementarios, pues las categorías anejas al cuidado rompen la concepción binaria del género que el feminismo aún no ha conseguido substituir. Privilegiar categorías masculinas –yo, razón, mente– en detrimento de otras consideradas femeninas –las emociones, el cuerpo, las reciprocidades–, o mantener esa división binaria que distribuye las funciones de cada género, implica mantener el patriarcado y debilitar la democracia. Como dice Carol Gilligan: “En un contexto patriarcal, el cuidado es una ética femenina; en un contexto democrático, el cuidado es una ética humana”.»

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.