110. Poders preventius

Una eina jurídica per la qualitat de vida

Els éssers humans tenim una existència contingent i limitada.
(Foto: Sorkunde Olivares)

Joaquim Planasdemunt Tobeña
Economista

Les eines o reflexions, jurídiques o econòmiques, tenen també molta relació amb la salut, en tant que qualitat de vida.

Com és ben sabut, els éssers humans tenim una existència contingent i limitada. Contingència quant a la seva no necessitat: la nostra existència no era necessària; cadascun de nosaltres existeix, però podia no haver existit. És més, fent un càlcul biològic, la probabilitat d’existència és aclaparadorament infinitesimal. Per si no n’hi hagués prou, a més, és limitada en molts sentits. El primer i obvi, el que marca la línia temporal: hi va haver un temps, en què no existíem; arribat un dia vam començar a existir, i un dia ho deixarem de fer.

Conèixer aquest límit, saber que un dia deixarem d’existir, produeix en moltes persones un gran neguit. Al llarg de la meva vida professional, he pogut acompanyar moltes persones a la seva organització econòmica i, en multitud d’ocasions, he pogut constatar fins a quin punt pot arribar aquest desassossec davant de la mort. Desassossec que sovint es transforma en repulsa, tant per la sola idea de la mort, com sobretot per la de la mort pròpia. Ràpidament, ho aparten de la ment i de la conversa, «si us plau, no parlem d’aquest tema».

Així podem veure com persones amb gran capacitat de planificació o extraordinàriament acurades en l’organització de la seva vida i de la seva economia, no es preparen per a una cosa tan òbvia com que un dia deixaran d’existir i que, probablement, abans d’aquell dia, les seves facultats es veuran minvades. No s’adonen que el fet de no haver-ne parlat, de no haver-se preparat, no evitarà allò que és inexorable i connatural al nostre ésser.

Tot i la resistència inicial que pot produir pensar, organitzar i preparar-se per al darrer període de la nostra existència, també he constatat que és una tasca que aporta serenitat. Tot i que no és fàcil, és important el diàleg amb la família o persones més properes sobre com afrontar aquesta etapa. Tractar-hi temes de salut, d’economia, d’habitatge, així com també considerar les possibilitats jurídiques i legals que tenim a la nostra disposició: fer testament, atorgar poders preventius, dictar un testament vital o pensar en qüestions de tipus fiscal.

«Acceptar amb alegria morir, és el secret bàsic per viure amb felicitat la vida»

De totes aquestes qüestions, els poders preventius mereixen una menció especial. Des de fa relativament pocs anys, la legislació espanyola ha permès aquesta nova tipologia de poders, que tenen la característica de no perdre la seva efectivitat amb el deteriorament cognitiu de la persona. Aquests poders faciliten l’atenció de les persones que van perdent facultats o pateixen algun tipus d’accident que els pugui deixar temporalment o definitivament incapacitades. I, en darrer terme, eviten el dur, enutjós, psicològicament dolorós i llarg procés d’incapacitació judicial d’una persona.

Tot i la seva bondat, atorgar un poder d’aquesta naturalesa té els seus riscos. És important reflexionar-hi detingudament i, abans de fer cap pas definitiu, acudir a algun professional per assessorar-se. Tanmateix, cal ressenyar que, igual que té els seus riscos i no s’ha de pecar d’ingenuïtat, també suposa un profund i bell acte de confiança en una altra o altres persones. La maduresa adquirida amb la vida hauria de ser bona consellera per saber triar bé a qui confiem aquest poder sobre la nostra vida.
Temes, com el que ens ocupa aquí, no són de fàcil conversa. Tot i així, és bo afrontar-los perquè ens ajudin a visualitzar i preveure possibles dificultats que puguin anar sorgint, així com a clarificar idees. Això aporta sempre tranquil•litat i serenitat a les nostres vides.

A finals del segle passat, la proposta antropològica del doctor Alfred Rubio, el Realisme Existencial, va aportar una valuosa eina per afrontar el desassossec de saber-se limitat en el temps. Amb un sòlid raonament filosòfic sustentat en evidències, proposà que «acceptar amb alegria morir, és el secret bàsic per viure amb felicitat la vida».

Aquesta acceptació ens hauria de portar en responsabilitat recíproca, a assumir que podem emmalaltir o accidentar-nos en qualsevol moment, i a preparar-nos per al tram final de la nostra existència que pot suposar pèrdua de facultats físiques i probablement cognitives.

Encara que soni una cosa estranya, reconforta pensar que el nostre jo futur i el nostre entorn més proper agrairan el temps i l’esforç ara emprats a preparar aquest darrer temps de les nostres vides que, sens dubte, alleujaran i dotaran d’una particular bellesa una situació de per si gens senzilla.

jplanasdemunt@gmail.com

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.