Sara Canca Repiso
Enginyeria Informàtica i Grau en Sociologia i Psicologia
Abril 2022
Foto: Pixabay
De directora de Recursos Humans a formadora d’humans adolescents, on qualsevol recurs és poc. Així va ser el cop de timó que vaig donar a la meva vida fa tot just uns mesos.
No és que necessités estabilitat, em fes por el risc o gaudís d’un prestigi del qual no em volgués desfer; aquesta part la tenia ben encaixada. Tot i això, sentia un fort compromís que no em permetia abandonar el lloc de treball. Encara que no em desenvolupés com la persona que soc i que vull arribar a ser, creia que fallaria a aquelles que havien confiat en mi. Sens dubte, i conscient d’això, era fruit de la ‘hiperresponsabilitat’ que m’asfixiava.
Un missatge matutí: «Vindries a fer classes a l’Institut, que necessitem professor de reforç pel tema COVID i algú a l’equip d’orientació?». Una resposta immediata i idèntica a la que vaig fer l’any anterior: «Tant de bo, però no puc. Encara que no em falten ganes, és impossible deixar l’empresa en el moment actual en què es troba. De fet, des de fa uns quants anys no trobo un ‘moment actual’ que sigui bo». I així, vaig deixar volar els possibles observant com s’allunyaven lentament, amb una certa resignació.
A una altra cosa!
Però vaig cometre l’encert de comentar-ho amb la meva gent, amb qui comparteixo aventures i desventures, amb qui visc i gaudeixo cada dia. I em van assenyalar, amb molt de respecte, delicadesa i finor, una altra perspectiva. Amb certa broma, de vegades penso que només Déu coneix realment com som, i són els convivents els qui ens pateixen. I així em van veure estressada, malhumorada o amb abúlia, diverses vegades. Per això, encara que els meus amics haguessin d’assumir les tasques que jo deixaria durant un any en els voluntariats en què participava, encara que ens trobéssim molt a faltar i passéssim per moments durs, es va anteposar el bé de la persona. I qui sap si aquesta decisió després no esdevindria en un benestar familiar més gran!
És un privilegi viure amb persones de tanta qualitat humana. Emociona que els que més t’estimen, et vulguin lliure, et tractin amb absolut respecte, sense imposar, només escoltant i impulsant a ser el que vulguis. Sense tallar-te les ales ni els somnis. Seria un temps de gaudir-nos a l’absència, un període de reparació per retornar amb pau i creativitat.
Treballar amb joves és un altre nivell. Tractes petits problemes quotidians que es fan un món per a ells. Animes que exposin les seves emocions, que es coneguin, que es mostrin vulnerables: els antípodes de la vida real. T’emportes la meitat del temps fent callar, i l’altra meitat aguantant el riure perquè algunes de les interrupcions tenen gràcia. Salves la vida dels qui et diuen que la seva vida no té sentit i volen morir (Jo!, alhora tantes vegades salvada). Escoltes històries per no dormir, famílies desestructurades, sense recursos, pobres, que veuen com els seus fills se’n van de les mans. Entres a cases abandonades per pares alienats a qui ningú els va ensenyar a ser-ho; i alguns volen aprendre i t’obren les portes.
Havia estudiat que la percepció de suport social per part dels joves contribuïa a una adaptació certament positiva davant de circumstàncies adverses, reduint-se la probabilitat que presentessin trastorns psicològics derivats de l’estrès quotidià, així com disminuint els comportaments delictius. Ho corroboro. Necessiten sentir-se escoltats, expressar les seves emocions, saber que tenen el suport d’adults compromesos amb un món més just, que els valoren i volen tal com són.
Havia estudiat que l’adolescència era una etapa de canvis biològics, psicològics, sexuals i socials on l’adolescent va definint la seva identitat. Ho corroboro. Es barreja la contradicció de voler ser adult sense deixar de ser nen. I caminen en la lluita entre dependència i independència en el si familiar, preocupant-se a cada pas per l’aspecte corporal i donant importància a la integració en el grup d’amics. L’amistat és el més important i les relacions són molt emocionals.
Havia estudiat que les habilitats socioemocionals dotaven els adolescents de competències que minoraven els riscos a què es veuen exposats i contribuïen al seu desenvolupament integral. Ho corroboro. Ser intel·ligent emocional, capaç d’entendre i gestionar les emocions pròpies i les dels altres, és crucial en totes les etapes de la vida, i més en aquesta, si és possible.
¡Quina bona tasca enmig d’una inestabilitat arriscada i invisible!
Pel cap baix, el que és evident és un regal. El que és petit es fa gran.
I allà, enmig de tot, puc dir: Que bo que prengués aquesta decisió! En aquell mateix instant, ja vaig començar a sentir pau i alegria al veure’m fent el que volia fer. Gràcies a la vida i als seus cuidadors que tan encertats van estar en assenyalar-me aquest camí.