111.Deixar de mirar per poder sentir

Cristina Gutiérrez Lestón
Educadora Emocional i directora de La Granja AbilityTrainingCenter

 

Foto cedida: La Granja

«Descalça al bosc he sentit com si tot desaparegués, i només existíssim el bosc i nosaltres a l’Univers» em diu la Júlia, de 12 anys, amb els ulls encara embenats, després de fer l’activitat de Bany de Bosc amb la seva classe de 1r de l’ESO. Em va impressionar la seva reflexió, i vaig pensar en quelcom important avui dia, i és que per poder sentir, de vegades hem de deixar de mirar.

El que observo en la meva feina és que el sentit de la vista és tan poderós que ens fa jutjar, ens imposa creences i fins i tot, ens fa decidir sense tenir en compte els altres sentits que també tenim, però que han perdut quasi tot el seu protagonisme els darrers anys.

L’acceleració del món i, en especial, l’avanç tecnològic que durant la pandèmia s’ha fet més omnipresent, ha convertit el sentit de la vista en el vehicle principal per estar connectats a xarxes, plataformes i reunions, pel que ha pres encara més rellevància i també, una enorme responsabilitat que ha desdibuixat o fins i tot ha anul·lat els nostres altres sentits; l’oïda, el gust i el tacte que també tenen una important missió, com vaig descobrir aquella tarda amb aquell grup d’infants.

Amb els ulls embenats, la Júlia va descobrir que el bosc feia una olor molt especial, que la calmava. Es va adonar que hi havia zones on els ocells cantaven més, i d’altres on el silenci era tal, que li permetia escoltar la seva respiració, ara profunda i assossegada. Amb només 12 anys, descalça, va notar que la terra no estava freda, ni tampoc calenta, i que el tacte la feia sentir-se tranquil·la. Al principi, li costava caminar perquè li punxaven les pedretes del camí que no veia, i li feia por fer-se mal. Però tots els nens i nenes es van ajuntar, agafant-se de la mà com per a protegir-se, i això la va fer seguir endavant. Poc va trigar en accelerar el seu pas fins que les petites protuberàncies de la natura van deixar de molestar-la… i de preocupar-la. No, la natura no era perillosa, ara podia somriure, gaudir, sentir, respirar, i els seus dits jugaven entremaliats amb la sorra i les herbes del camí.

Es sentia lliure, tot i no veure res. Encara ningú li havia dit que la llibertat està més en acaronar una mà amiga o en confiar en els peus nusos.

Vaig observar com la Julia ja no sentia por perquè els altres sentits que tenim els humans, el tacte, l’oïda i l’olfacte, van poder ocupar-se de fer la seva feina; sentir la vida sense jutjar-la.

I just en aquell instant tot va desaparèixer, i a l’Univers només van romandre ella, els companys i companyes i el bosc, que aquesta vegada, tot i portar els ulls embenats, sí havia vist, però per dintre, que és quan de veritat es veuen les coses.

cristina@lagranjatc.com
barcelona.lagranjatc.com

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.