Miquel-Albert Soler
És doctor en Ciències l’Educació i professor de ciències. De l’àmbit de la pedagogiaha publicatDidácticaMultisensorial de las ciencias: un método para alumnosciegos, deficientesvisuales y tambiénsinprolemas de visiónde l’EditorialPaidós, i el conte de sensibilització social Els sis clauets màgics de l‘Editorial Claret.
Ha treballat com a professor i pedagog en el Centre de Recursos Educatius ONCE Catalunya i com a professor de l’IL3 de la Universitat de Barcelona. Actualment col·labora en diferents mitjans radiofònics i imparteix xerrades de sensibilització social a les escoles i segueix escrivint i publicant.
És president de l’Associació Mirada Solidària www.miradasolidaria.net
Eduquem el sentit del tacte
«El tacte és una importantíssima via d’entrada d’informació molt variada i extensa, alhora que també és una forma d’expressar els nostres sentiments»
Des de quan és invident?
Des dels 15 mesos d’edat, però jo no conservo memòria d’aquest breu període en què hi vaig veure no sé si bé del tot o molt probablement ja amb limitacions progressives.
Com ho fa per situar-se en el teu entorn, si no hi ha una memòria visual, uns referents?
Per situar-nos en el nostre entorn ens cal tenir memòria espacial, cal que coneguem l’estructura i organització de l’espai que ens envolta. La percepció visual d’aquest entorn és una manera d’aconseguir aquest objectiu, però no l’única. Les persones cegues explorem i memoritzem l’espai que ens envolta gràcies a les percepcions tàctil i auditiva principalment, tot prenent les referències d’aquests tipus més adients a cada situació. Per això, si els entorns físics compleixen certes mesures d’accessibilitat (aceres ben delimitades, semàfors acústics…) se’ns facilita molt la mobilitat autònoma.
Per tant, vostè ha desenvolupat de manera més profunda el tacte. Com descriuria aquest sentit del tacte que demana tocar?
El tacte és una importantíssima via d’entrada d’informació molt variada i extensa, alhora que també és una forma d’expressar els nostres sentiments emprada adequadament per poques persones a la nostra societat. Gràcies al sentit del tacte les persones cegues i amb baixa visió podem llegir i escriure en el Sistema Braille, el nostre codi de lectoescriptura que ens va treure de l’analfabetisme.
El sentit del tacte demana contacte amb l’altre. És un dels sentits que cal tenir més cura perquè amb el tacte es pot acariciar o agredir? A més, hi ha un factor emocional significatiu?
I tant que sí! Quan eduquem el sentit del tacte cal tenir molt present aquesta component afectiva i sensorial. Hi ha persones que no saben tocar als altres sense molestar, o no saben abraçar ni amb la intensitat correcta ni amb la transmissió de sentiments que hauria de comportar. I això es percep per part de l’altre. Són exemples de les conseqüències d’una educació deficient d’aquesta component afectiva del tacte.
Quan va escriure i publicar el conte amb il·lustracions d’Òscar JulveEls sis clauets màgics en què recrea la biografia de Louis Braille pels més petits. Què pretenia i quins són aquests sis clauets?
Els sis clauets són els sis punts que conformen l’anomenat signe generador que origina totes les grafies del Sistema Braille. Alhora són els protagonistes d’un conte de sensibilització social per a nenes i nens de 6 a 12 anys aproximadament. Avui el Sistema Braille està molt desvaloritzat al nostre país, fins i tot en àmbits més específics a la ceguesa. La presència social del Braille ha d’anar molt més enllà dels etiquetatges de productes (que són molt importants i tot i això molt minsos), cal modernitzar i acurar la seva didàctica en els infants amb ceguesa que el tindran com a únic codi de lectura i escriptura, cal acceptar-lo com a codi complementari en l’alumnat amb baixa visió, etc. I la millor manera d’assolir aquests canvis socioculturals és amb la conscienciació i sensibilització dels més petits i jovenets, les futures generacions. Aquest conte, a més d’educar en valors com la superació personal, l’autèntica solidaritat amb l’altre, la importància de pensar en tothom a l’hora de fer les coses, etc., pretén posar el seu granet de sorra en aquests canvis socioculturals.
En el món educatiu és una lluita constant voler donar normalitat als nens amb ceguesa, ja que necessiten fer un seguiment diferent. Què creu que cal tenir en compte per afavorir aquestes situacions?
Cal que aquest seguiment diferencial requerit s’inclogui en el sistema educatiu ordinari i deixi de ser extern a l’escola. Tot l’alumnat d’una escola té el dret a trobar respostes a les seves necessitats educatives a dintre mateix de la seva escola, de forma que l’acció docent de suport no sigui externa. Això demana molts més recursos per part de l’administració i una reorganització dels suports específics. Igualment cal una formació universitària del professorat més especialitzada. Aquesta resposta seria de llarga exposició, però jo penso que la situació actual està en la filosofia correcta però no, en canvi, en la metodologia aplicada.
També ha escrit el llibre Didácticamultisensorial de las ciencias que ofereix un mètode pels alumnes cecs i amb deficiències visuals. De què tracta aquesta didàctica?
L’ensenyança i aprenentatge de les ciències s’ha fet sempre d’una manera exclusivament visual. D’això ja me’n vaig adonar quan jo, essent cec, estudiava ciències i la seva didàctica. Posteriorment, quan jo em vaig dedicar a ensenyar-les a alumnes cecs i amb baixa visió, vaig proposar-me canviar aquesta tendència mitjançant la innovació i la investigació-acció. Així vaig realitzar la meva tesi doctoral gràcies a la qual va néixer la Didàctica Multisensorial de les Ciències, que proporciona un ampli ventall d’estratègies per ensenyar i aprendre ciències a través de tots els sentits, tot realitzant d’una altra manera les pràctiques al laboratori, les observacions, l’adquisició de conceptes, etc. I aconseguir-ho de manera inclusiva, és a dir, que és un mètode vàlid tant per l’alumnat amb ceguesa i baixa visió, com per a l’alumnat sense problemàtiques visuals, ja que a tots ens beneficia activar tots els sentits en els aprenentatges.
I pels ciutadans del carrer, quina pedagogia creu que cal aprendre per saber tractar correctament els invidents? Sempre hi ha com un sentiment de compassió…?
Actualment penso que el sentiment de compassió ja ha desaparegut; en canvi n’ha aparegut un de nou encara que poc freqüent: el d’indiferència davant la necessitat d’ajuda evident. No obstant això, la gent al carrer per norma general ajuda molt i en la mesura adequada. Crec que la pedagogia més bona per al ciutadà és actuar amb sentit comú i amb tota naturalitat; si cal, preguntant davant el dubte: «necessita que l’ajudi a…»? I per part de la persona cega cal sempre amabilitat, saber dir no en forma adequada si no es vol l’ajut que s’ofereix i entendre que generalment si s’actua amb desencert no és per mala fe sinó per desconeixement.
En aquest sentit, és molt valuós el treball de l’ONCE afavorint aquestes situacions i el treball d’inclusió que s’està potenciant?
La tasca social que l’ONCE ha realitzat al llarg del temps i segueix fent avui, és absolutament necessària; precisament penso que la desaparició del sentiment de compassió que abans he comentat es deu en gran part a aquest treball. No obstant això, és una feina que ens ha d’implicar a tota la societat en general.
Davant l’absència del sentit de la vista, com percep els sorolls externs? I ben el contrari, com percep el silenci?
Els sorolls externs són la boira de les persones cegues. Com he dit abans, la percepció auditiva és molt important en l’orientació espacial i els sorolls interfereixen molt aquesta percepció orientativa i reconeixedora. Per exemple: una persona cega, a través de l’oïda, percep els obstacles que estan a l’alçada de l’orella; això fa que una paret d’edificacions del carrer esdevingui una referència a seguir sense necessitat d’anar-la tocant; si hi ha sorolls forts, aquesta percepció desapareix. El silenci, en canvi, a més d’ajudar-nos a escoltar molt millor, és un ambient que afavoreix la concentració i la meditació. Crec que el silenci ajuda a copsar la component més espiritual del nostre entorn tan oblidada avui.
Sovint, es fa servir l’expressió que cal fer una mirada crítica davant dels esdeveniments. En el seu cas, com fa aquesta «mirada»?
Jo també utilitzo aquesta expressió i amb el mateix verb «mirar» encara que no gaudeixi del sentit de la vista. I és que una persona pot mirar al seu voltant i no entendre el que està veient; perquè, en realitat, per entendre bé el que està passant el que fem és una anàlisi crítica d’aquesta realitat. I per fer aquesta anàlisi, a més de mirar, cal escoltar, conversar amb la gent, observar l’entorn amb tots els sentits, saber-se posar en el lloc de l’altre, etc., i a partir de les inferències que puguem fer amb totes les informacions recollides, fer la crítica, positiva o negativa, que calgui. Amb això vull dir que per fer una crítica, només mirar no és suficient i el que es capta mirant pot ser també percebut d’altres maneres amb els altres sentits.
Quin consell donaria a les persones que desenvolupen el sentit de la vista correctament i, a vegades, fan el cec per no observar la realitat i fugir del que toca viure?
Existeixen la mirada ocular i la mirada espiritual. La mirada ocular és la que sempreté la capacitat de mirar externament però no sempre hi veu. La mirada espiritual, en canvi, pot mirar cap a fora, pot mirar endins i pot mirar cap el transcendent. Per tant, és molt més completa. Si la realitat que ens ha tocat viure ens espanta o no ens agrada, per molt que la defugim ocularment no canviarà. Si ens la mirem de forma espiritual, analitzem els seus elements i determinem en quins hi podem intervenir, la podrem canviar, millorar i fer-la més agradable; a més, la persona creient, no ha d’oblidar mai la petició a Déu d’aquesta llum d’ajuda, i els resultats ens solen sorprendre molt i favorablement.
Assumpta Sendra Mestre