112.Abraçar la realitat

Anna-Bel Carbonell Rios
Educadora

Foto: Assumpta Sendra

He pujat al turó més alt i m’hi he assegut per contemplar, bocabadada, el paisatge de la vall i el seu riu, com si s’hi veiés reflectida tota la humanitat. Pujar al turó m’ha suposat un esforç de regularitat de les meves passes compassades amb la respiració en el llarg ascens. He pujat amb esforç i he estat temptada de parar i recular, però al cap i a la fi quelcom dins meu m’ha fet treure forces d’on jo creia que no n’hi havia i he acabat arribant al cim i, un cop a dalt i amb el cor obert i la mirada ample, he observat la grandesa del paisatge i he constatat la meva petitesa. Un paisatge real per observar sense falsedats el món en què vivim i poder abraçar-lo.

El sol comença a amagar-se darrera l’horitzó, i el cel es tenyeix de colors que es reflecteixen sobre el blau de la mar, mentre tranquil·lament asseguda al balcó embadaleixo gaudint del paisatge excels que alhora em fa empetitir.

I si us pregunteu que tenen en comú les dues situacions, a part de provocar sentiments en els protagonistes, és que, independentment de la predisposició a gaudir-ne, els protagonistes de les imatges són allà cada dia, independentment de si som capaços d’apreciar-ho o no.

En totes dues escenes ha calgut fer quelcom especial, com fugir o aparcar la nostra quotidianitat, cercant un moment concret i definit per poder gaudir de tots dos moments, instants reals del món en el qual vivim. En totes dues escenes s’ha mirat des d’una alçada suficient i necessària per generar distància i silenci, per mirar des d’una certa perspectiva, deixant fluir sentiments i emocions.

Perquè… què millor que contemplar la realitat, tal i com és per disposar-nos a acceptar-la i abraçar-la?

Per intervenir en la realitat que ens ha tocat viure primer cal mirar i deixar-se embolcallar per ella. Som qui som gràcies a un cúmul de circumstàncies i viure el present ens demana conèixer el passat, tot i que no sempre ens agradi, i trepitjar amb fermesa i alhora suavitat un present que, també, pot no ser el somniat però és el nostre. Mirar i eixamplar la mirada per poder reconèixer la realitat i acceptar-la. Això, no vol dir, ni de bon tros, justificar-la, ni resignar-s’hi, ni deixar de lluitar pel que és correcte i just, però sí ens pot ajudar a treballar i encarregar-nos d’ella amb intenció de millorar-la.

Les mirades de cadascú de nosaltres són diverses i personals, i totes elles enfoquen o desenfoquen segons l’honestedat, l’ètica, les influències del que hagi viscut i els prejudicis de cada persona.

Una mirada nítida i realista no sempre és fàcil, però seria l’òptima; ni ens donarà la visió del món que potser desitgem tot i que, per suposat, serà una visió parcial perquè no podem pretendre abastar tota la realitat, sinó que hem de tenir clar que, mirem com mirem, més aviat n’obtindrem una visió limitada o de conjunt de la realitat. Això sí, una mirada transparent i serena, el màxim de lliure possible i amb criteri, ens pot oferir una fotografia a color o en blanc i negre; viva i canviant o estàtica; angoixada i desesperant o amb un bri d’esperança ancorada en la bondat de les persones disposades a abraçar i estimar prou la realitat humana com per a poder avançar en positiu.

annabelcarbonell@gmail.com

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *