Ressenya del Sopar Hora Europea 242

Un món injustament desigual

Anna Castro Pérez
Educadora social
Foto: Margarida Amigó
Data publicació: 13 de desembre de 2022

El dijous 17 de novembre de 2022 es va celebrar el 242 Sopar Hora Europea. L’acte s’inicià amb les paraules del President de l’Àmbit Maria Corral, Josep Maria Forcada, que ens va convidar a reflexionar sobre el tema: ‘Un món injustament desigual’.

Pauline Lodder, col·laboradora de la Universitas Albertiana, com a moderadora del Sopar va plantejar noves preguntes entorn de la desigualtat econòmica i social: Com podem pretendre una economia basada en un creixement il·limitat mentre els recursos naturals són limitats? Si estem disposats a compartir el que tenim amb els altres i quines reformes necessiten els nostres sistemes econòmics i polítics per a desenvolupar una societat més igualitària, més justa per a tothom.

A continuació la ponent Llum Delàs Ugarte, presidenta de la Fundació Roure, va iniciar la seva exposició fent un recorregut històric des de la seva pròpia vivència del Maig del 68 a la Universitat, del pas d’una societat sacralitzada i monolítica a una societat rebel i arriscada. De l’aprenentatge fet a partir del Vaticà II i la relació de l’Església i la Universitat, fins a la seva actual etapa de maduresa, viscuda a peu de carrer, en «l’acollida de l’altre, de l’estranger, ofertes per redreçar itineraris personals desfets per la vulnerabilitat, la droga i la distància gairebé infinita amb les persones que construeixen el país que tenim avui».

Va destacar que vivim moments de crisi, de moltes convulsions socials. Però tant les dictadures com les democràcies no han estat capaces de posar l’accent en la igualtat. La resolució dels problemes d’avui dia és extremadament injusta. El temps de les administracions per resoldre qualsevol tràmit, el temps dels permisos per qualsevol iniciativa inclusiva i benefactora per als socialment vulnerables, el temps de la llei d’estrangeria que, una vegada ha acollit els migrats, els deixa tres anys abandonats sense opcions de treballar per poder viure, i indirectament els obliga a la delinqüència per poder subsistir. El temps d’escolta virtual ha escorçat les trobades, en detriment de la presencialitat, per poder entendre la situació que viu la persona.

Per altra part, va afirmar que el pacte social, que podria pal·liar desigualtats, està cada cop més lluny de la vida diària dels vulnerables del nostre món. També va enumerar aspectes de la desigualtat i l’empobriment, que pateixen tantes persones que no poden cobrir les seves necessitats bàsiques, com són l’habitatge, l’alimentació, la salut mental, l’educació dels fills, la soledat no volguda de les persones grans. Va fer menció del decret llei aprovat en l’època del Sr. Zapatero, que establia una atenció especial a la dependència, conseqüent amb l’envelliment de la població, però amb l’aplicació d’uns barems d’ajuts que no responen a les necessitats reals de la persona i per tant la injustícia es continua perpetuant.

Per finalitzar la seva aportació va concloure que per viure honestament en un món injustament desigual, va apel·lar al compromís polític per revertir aquesta situació d’injustícia, i a la solidaritat de la societat civil organitzada, la responsabilitat social de les empreses, el treball en xarxa de les Entitats Socials que, a través de la filantropia comparteixen els seus bens amb aquells que més ho necessiten.

A continuació l’economista Joaquim Planasdemunt Tobeña va recordar una frase de Mohammad Yunus, economista, banquer de BanglaDesh, Premi Nobel de la Pau pel projecte de Microcrèdits amb el Grameen Bank, que deia que «la desigualtat és una bomba de rellotgeria que hem de desactivar». També va fer referència a Amartya Kumar Sen, Premi Nobel en Ciències Econòmiques, que afirmava que «la sensació de la falta d’igualtat és un denominador comú en tots els processos de rebel·lió de les societats».

Va continuar mencionant fets històrics diferents, com el de l’any 1756, a Ginebra, quan Jean Jacques Rousseau es preguntava en el seu discurs sobre l’origen de la desigualtat, si estava fonamentada per alguna llei natural i va arribar a la conclusió que són les desigualtats morals les que causen les desigualtats en el poder i la riquesa.

El 1789 esclatava la Revolució Francesa amb la Declaració els Drets de l’Home i del Ciutadà, tots els homes neixen i romanen lliures, iguals en drets. Dos anys més tard Olimpia de Gouges va fer una declaració en paral·lel dient que la dona neix, roman i mora igual que l’home en drets. El 1948, la Declaració Universal de Drets Humans: «Tots els éssers humans neixen lliure, iguals en dignitat i en drets, són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment».

Adam Smith, en el seu tractat Estudio sobra la riqueza de las naciones, va fonamentar ideològicament tot el que seria el liberalisme econòmic. Defensa que el mercat és un instrument prou eficient per distribuir els recursos. L’estat s’ha d’encarregar de corregir algunes ineficiències. L’Informe de Desigualtat Global de 2021 recull que el 50% de la població més pobra només té el 2% de la riquesa global del món, mentre que el 10% té el 76% de la riquesa. La justícia no és un repartiment aritmètic.

També va relatar algunes de les causes de la desigualtat a nivell mundial, tant en l’àmbit de les polítiques formatives, com en l’evolució de la tecnologia que deixa sense feina molta gent, fet que esdevé un repte pels governs. Desigualtat en els salaris, desigualtat en la transferència de la riquesa pública a la riquesa privada, desigualtat entre països en tota la temàtica fiscal.

A més va donar algunes raons per a l’esperança, com és l’informe dels 17 objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU que ha posat dempeus molts mecanismes en la lluita per la desigualtat, que serveixen per mesurar, per definir, per sensibilitzar l’opinió pública, i poder fer front a aquesta xacra de la desigualtat. Per finalitzar amb les paraules de Mohammad Yunus «la solució va amb una política del triple zero, de tres zeros, zero tolerància al canvi climàtic, zero persones sense treball, zero desigualtat».

El periodista Albert Sáez Casas, director d’El Periódico, va iniciar la seva exposició afirmant que “millor no vol dir bé”. I si tanquéssim els ulls i penséssim com es vivia fa cent anys, en unes condicions de salubritat horroroses per un salari de misèria, després de treballar catorze hores, no podríem estar parlant de la desigualtat perquè estaríem esgotats. Per tant estem millor, però no estem bé.

Va fer referència a l’afirmació d’Aristòtil de què «la justícia és tractar diferents als diferents, i no igual als diferents». El problema no està en la desigualtat sinó en la desigualtat injusta. La desigualtat és intrínseca. També va recordar l’anècdota de Fèlix Martí, que va ser director del Centre UNESCO, que explicava que, en la firma de la Declaració Universal dels Drets Humans, el demòcrata cristià Adenauer va fer una pregunta que l’inquietava però que no esperava ser contestada, i que va formular dient que si a més de la proposta dels cristians de què tots som iguals perquè som fills de Déu, hi havia alguna altra raó que pogués fonamentar que som iguals.

Per altra part, hi ha un consens bàsic universal per lluitar contra la desigualtat injusta, que és que «allò que més contribueix a una desigualtat justa és tenir capacitat de protegir-nos de les nostres tres principals vulnerabilitats. L’ésser humà és més vulnerable si no té un lloc on viure, una sanitat que el cuidi, una educació que el formi».

També va enumerar alguns reptes importants que tenim al davant com són el nombre de persones que habitem el planeta, ja que no era el mateix aconseguir la igualtat quan érem quatre mil milions, que tenir una desigualtat justa entre vuit mil milions. Un altre repte és que al llarg del segle XX, fruit del contracte social i del consens europeu, el treball ha estat un sistema bastant just per repartir la riquesa.

Hi ha un creixent reconeixement de drets dels ciutadans, hi ha una inflació legislativa, que es produeix quan els governs no poden donar diners, fan lleis i donen drets. El quart repte és la globalització asimètrica, que es basa en la diferència de drets. El cinquè repte és el creixement. Va citar el llibre Postguerra de Tony Judt, en el que explica que el gran salt d’Europa després de la II Guerra Mundial va ser que no es va plantejar la justícia en base a treure a uns per donar a uns altres, sinó en base a fer el pastís més gran.

Albert Saéz va finalitzar la seva exposició dient que el fonament de la justícia, de la igualtat, de la responsabilitat individual és l’emancipació. «Hi ha una part d’aquesta injustícia en la desigualtat, que prové d’aquesta emancipació, que en fons és negar els nostres límits. Quants més drets tenim, el pitjor és arribar a estar bé, per tant potser en algun moment ens hem de posar un límit fins on volem estar bé».

Després de l’exposició dels ponents es va obrir el col·loqui a tot els assistents, que van contribuir a seguir aprofundint sobre en el tema de la convocatòria.

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *