Posar nom als ressentiments

Anna-Bel Carbonell Rios
Educadora social
Foto: Pixabay
Data de publicació: 17 de gener de 2023

El ressentiment, altrament dit rancúnia, és la sensació persistent en una persona després de patir una acció que considera ofensiva. Aquesta sensació perdura en el temps i reapareix cada cop que retorna el record de dita acció impossibilitant qualsevol mena de relació amb l’ofensor.

Així, doncs, es genera una permanent hostilitat i un sentiment profundament negatiu, que sols es pot esborrar a través del perdó. No obstant això, no tothom vol o pot perdonar, i menys sense haver fet un procés previ d’elaboració del relat del que ha passat, tot i que els motius siguin inadmissibles.

Les causes del ressentiment les trobem en la no acceptació del que va succeir sense buscar més perquès dels necessaris; en la immaduresa personal que se’ns desvetlla en sentir-nos perdedors i/o atacats i enganyats per aquell qui crèiem company i amic; en una baixa autoestima generada per la inseguretat que aflora en saber-nos menyspreats; en la incapacitat de desemmascarar la disfressa del fals poder interior que impedeix curar les ferides obertes…

El passat no es pot canviar, no podem tornar enrere, la vida -per bé o per mal- sempre avança, en el temps de fer o pensar alguna cosa que ja ha passat… cal perdonar.

Qui més qui menys hem patit al llarg de la vida situacions en les quals ens hem sentit víctimes de la injustícia, sigui com a conseqüència d’actes de persones, d’institucions… I la nostra primera reacció ha estat de ràbia i ganes d’enfrontament, de desfer la situació a través de la lluita, o de tornar allò que ens havien fet. I aquí sorgeix el nostre ressentiment, d’una manera totalment natural. Però aquest sentiment tan ‘natural’ té una certa tendència a quedar-se com a company de viatge si no fem res, i aquesta companyia ens portarà problemes, maldecaps i, fins i tot, ens pot fer patir trastorns molt seriosos.

I per què deixem que ens acompanyi? Principalment ens costa acceptar el que va succeir, i aquí entren en consideració la nostra opinió (basada en valors, principis…) enfrontada a la crua simplicitat dels fets. Tenim una certa tendència a vestir els fets amb les nostres opinions, generant una percepció de la realitat absolutament esbiaixada. I per a nosaltres pren una volada de veritat absoluta (en certa manera per compensar una autoestima baixa), l’anem reforçant cada cop més i seguim intentant revertir una situació que, pel sol fet de ser passada en el temps, és absolutament irreversible.

La nostra resposta correcta a la situació de frustració passaria per una plena acceptació dels fets, ser conscients que podem superar qualsevol cosa que ens succeeixi (amb ajuda o sense) i, per tant, exercitar de manera conscient i autèntica l’acció del perdó, que ha d’anar molt més enllà d’una fórmula gastada per l’ús reiterat de la fórmula verbal, tants cops buida de significat.

Després d’aquesta reflexió, em venen al cap situacions i circumstàncies en les quals l’aplicació del perdó a priori sembla impossible en tant que les ferides són molt profundes i l’acte de restaurar una situació que fa que ens sentim agredits físicament o psíquicament requereix un conjunt de passos no sempre fàcils. Silenci per escoltar el nostre malmès interior, per asserenar-nos i trobar de nou l’equilibri perdut. Posar nom als nostres sentiments, a cada emoció, a cada dolor, per no continuar malvivint enfadats amb el món i amb nosaltres mateixos. Sanar les ferides, el patiment i créixer. Perdonar, partint del fet que no vol dir oblidar, és reconciliar-se amb cada situació, amb la pròpia història personal, és asserenar sentiments, tornar a confiar en l’ésser humà.