Envelliment, ancianitat i vellesa: tres mirades sobre el temps i la vida
Anna Castro
Educadora social
Foto: Assumpta Sendra
Data de publicació: 10 de maig de 2023
La Taula Rodona s’inicià amb les paraules de benvinguda del Dr. Josep M. Forcada, que va fer esment que des de l’inici de l’Àmbit Maria Corral es va tractar el tema de l’envelliment, tant en unes Jornades de l’any 1981 sobre El Nou adult, en el que es parlava de l’acceptació de l’ancianitat, com a les Jornades de l’any 1987 sobre L’ancianitat, nova etapa creadora.
A continuació, el Dr. Adrià Comella, director gerent de la FGS Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va incidir en què des de fa milers d’anys la nostra espècie ha emprès una carrera per viure un dia més, viure més temps i millor , sent capaços des dels inicis de la història de prendre decisions gràcies a la intel·ligència. És la història per la supervivència. Ens hem anat civilitzant, socialitzant, ens hem anat especialitzant i han aparegut professions múltiples.
L’Hospital de Sant Pau, un dels més antics d’Europa, d’una qualitat clínica molt reputada, amb sis-cents anys història, ha estat protagonista en la innovació d’exercir la Medicina. S’ha caracteritzat per dues contribucions destacades, per intentar fer aportacions molt rellevants en l’avenç de la Medicina i per ser molt responsable en el tracte amb les persones. Conscienciació de què la salut és un tema individual, tant des del punt de vista físic, com de la cura emocional, la cura intel·lectual, en relació amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn.
També va fer una referència concreta als tres perfils atesos al servei d’urgències de l’Hospital de Sant Pau: casos molt greus (infarts, ictus, politraumatismes), en què cal actuar molt ràpid, són situacions moltes vegades fortuïtes, no controlables, arriben pocs casos; persones que no tenen una malaltia de base (apendicitis, accidents) són més o menys estables; persones ancianes, fràgils, que de sobte sofreixen un esdeveniment advers, una caiguda, una infecció, que en aquestes edats esdevé molt greu. Aquests pacients són els que més creixen a les urgències, cal tractar-los diferent. L’Hospital aposta per donar una resposta singularitzada, humanista, a aquests pacients, per responsabilitat i per enllaçar amb la història i l’essència de l’hospital de tota la vida.
El Dr. en Neurociències, Dr. en Sociologia, Francesc Xavier Altarriba va iniciar la seva intervenció fent sociologia de l’envelliment, va citar Ilya Metchinikoff, que l’any 1908 elabora el concepte de gerontologia, com aquella disciplina que observa el procés seqüenciat de l’envelliment humà. El 1909, Leo Nascher s’interessa per la patologia associada a l’envelliment i neix la geriatria. L’envelliment no és una malaltia sinó un procés de desgast, hem tingut l’atreviment de viure més del que l’espècie ens concedeix. Avui en dia es pot incidir en la pròpia espècie i neix el transhumanisme. Aquí canvia tot perquè s’entra en les modificacions genètiques de l’espècie. Tot acte mèdic és un atemptat al progrés de l’espècie. La supervivència és un acte heroic i un acte en solitari respecte a l’espècie.
El 1915 s’inicien a Catalunya activitats gerontològiques. L’any 1990 s’inicia el Primer Pla Integral Comarcal Gerontològic, en el que es defineix el model sociosanitari gerontològic de Catalunya com l’atenció sociosanitària integrada. Es creen els PADES, les UFISS, l’assistència domiciliària integral, que culmina amb l’hospital a domicili, i s’integra el «Programa Vida als anys», que era modèlic. El Pla Integral Comarcal Gerontològic, en el que van treballar dues-centes persones, es va publicar en dos volums de mil pàgines cadascun, que no es troben a la web de la Generalitat sinó a les plataformes ‘TodoLibros.es i Luzvi.es’. Actualment, el Departament de Salut ha dut a terme una publicació titulada: Pla Estratègic d’atenció geriàtrica i pal·liativa especialitzada de Catalunya. Elements clau de futur per al canvi de model. Un eix central és l’anomenat el concepte d’atenció intermèdia, definit com l’atenció hospitalària i la domiciliària hibriditzada.
L’envelliment fa referència al procés de desgast progressiu i pèrdua de funcionalitat de l’organisme, que s’origina amb el naixement. L’envelliment és diferent per als diferents òrgans i persones. L’edat cronològica és únicament referencial. L. Hayflick va constatar que les cèl·lules humanes només es podien dividir un nombre limitat de vegades. Seguint els càlculs de Hayflick, aplicant unes 50 divisions des del naixement d’un ésser humà, ofereix una esperança teòrica de vida al voltant dels 120 anys. Això vol dir que aproximadament cada 2’4 anys canviem la major part de les nostres cèl·lules, cada vegada tenim un aspecte menys funcional, fins i tot, menys estètic, perquè els motllos en els quals estan les noves cèl·lules es van deteriorant.
L’ancianitat és aquella fase de la vida humana en què es manifesten característiques fisiològiques i anatòmiques pròpies d’una reducció de la capacitat. Aquesta reducció és progressiva en el temps, variable en relació als òrgans i sistemes, i diferent entre individus. És important la relació entre genètica, epigenètica, ambient i estil de vida.
Hi ha dos tipus d’intel·ligència. La intel·ligència ‘fluïda’, condicionada per la biologia, que tendeix a la disminució, no així la denominada com a ‘cristal·litzada’, que està afectada per l’educació, la cultura i el permanent aprenentatge, explicitat com la quantitat i intensitat d’incorporació i d’aplicació sistemàtica dels coneixements, tant els nous com els adquirits amb el temps. És la intel·ligència associada a l’experiència. Tanmateix, la capacitat de síntesi, la racionalització desvinculada d’emotivitat i la capacitat d’integració, poden millorar, fins i tot, en edats avançades. La vellesa és una construcció social. Va mencionar deu tipologies: solidaris, marginats, ansiosos, malhumorats, comodins, victimistes, melancòlics, manipulables, estereotipats, realitzats.
El Dr. Altarriba va destacar que cal distingir entre vida i existència, entre individu i espècie, entre sentit i finalitat. L’espècie humana té una finalitat, la d’existir el màxim temps amb la millor funcionalitat, amb la mínima despesa energètica, sent eficient, eficaç i efectiva. Viure és existir amb sentit. Va ressaltar que la vida és un instant entre dos misteris. Entremig, esforç, patiment, goig i esperança…, sempre la incertesa raonada i justificada, sempre la confiança en creences, tant indemostrables com necessàries; conèixer i creure. A la fi, només hi ha una veritat, la integral de totes les derivades de la realitat possibles, la vacuïtat i el tot, tan ben resumides en la Telesfera Crística de Teilhard de Chardin.
La psicòloga, escriptora i presidenta de la Fundació Ecologia Emocional, Maria Mercè Conangla, va iniciar la seva aportació citant una qüestió que planteja en el seu llibre, escrit conjuntament amb l’autor Jaume Soler, Les vint perles de la saviesa: Saps quina és la diferència entre l’escola i la vida? I la resposta és que a l’escola aprens una lliçó i després et passen un examen i a la vida primer passes la prova i després aprens la lliçó. Però l’aprens o potser no. Precisament van qüestionar aquella frase feta de què quan més grans, més savis, ja que no forçosament el fet de fer-nos grans ens fa més savis.
La vellesa, l’ancianitat no deixa de ser actualment un tabú, perquè s’ha explicat aquesta etapa de la vida com si fos la cua de tot el procés. L’ésser neix, creix, evoluciona i com si fos una baixada de la muntanya en què caus de cop, envelleix i mort. La nostra societat valora molt l’estètica, la joventut, l’aspecte de joventut, la força, també una certa superficialitat. Davant de tot això és molt difícil que la gent encari aquest tram de vida amb una mirada positiva. En funció de com mirem la realitat, això mou unes emocions dins nostre i ens fa actuar d’unes determinades maneres. Arribar aquí és un regal, és un privilegi que suposa que de mica en mica es vagin marcant les arrugues a la cara. Aquesta etapa té un sentit propi, no és una etapa buida, tenim tasques a fer, moltes coses per aprendre.
Va continuar dient que ens hauríem de preguntar: Quina mena de persona vull ser quan ja tingui una edat avançada? Perquè en funció de com ho visualitzem serà d’una manera o d’una altra. La gran pandèmia actual és la solitud no volguda. Cal fer pedagogia amb els joves per canviar la mirada sobre aquesta etapa, com una gran oportunitat, amb unes assignatures noves.
Va recordar les paraules del poeta Miquel Martí Pol: «Que no te n’adonis/ algun dia, amb espant, que els anys et passen/ i et mous només entorn de la teva ombra».
No ens han preparat per a aquesta etapa de vida, anem improvisant davant d’assignatures difícils com el tema de la solitud, de la malaltia, de l’envelliment del cos, de la pèrdua. Hauríem de fer prevenció, fer-nos amics de la nostra soledat entrenant-nos a fer coses sols, és important viure moments de soledat buscada amb serenor; aprendre a fer silenci; saber demanar ajut i donar ajut és un acte d’humilitat; practicar la provisionalitat; l’art de saber desprendre’s de coses, d’idees, de creences, de ressentiments, d’ofenses, viatjar més lleugers; deixar les coses ordenades, quan més aviat millor, posar-ho més fàcil pels que es queden. Ordenar la ment, ordenar la part emocional, ens ajuda a viure amb més serenor i gratitud aquesta etapa. Acceptar que s’ha de practicar l’art de la lentitud, de la paciència, de simplificar la vida, així donem espai per a la tendresa.
Tenim una responsabilitat com a generació de deixar un planeta millor, el llegat de viure vides més humanes, vides amb més plenitud. Per finalitzar va citar unes paraules de Rosa Montero: «Si haver viscut té algun sentit, és justament per la possibilitat d’haver vibrat amb els altres en la vellesa profunda».
A continuació es va obrir el col·loqui que va ser molt participatiu, que constata la necessitat de parlar d’aquesta etapa de la vida, cada vegada més longeva, amb el desig de viure-la amb qualitat.