S’educa per ser lliures?

Ressenya del Sopar Hora Europea 247
Foto: Margarida Amigó
Data de publicació: 11 de desembre de 2023

El dijous 23 de novembre de 2023 es va celebrar el 247 Sopar Hora Europea, per tractar S’educa per ser lliures? Va donar la benvinguda el president de l’Àmbit Maria Corral, Josep Maria Forcada, destacant la importància de la convocatòria, i va donar la paraula a la moderadora, Montserrat Puigbarraca, que va presentar el tema i els ponents convidats.

A continuació, Jordi Cussó, director de la Universitas Albertiana, va respondre, des de la seva experiència, afirmativament a la qüestió de si els valors es poden educar, ja que no es transmeten tal com es passen dades, informacions o tècniques, sinó tal com s’encomanen les actituds, vivències o els compromisos. És un aprenentatge que no es pot planificar estrictament i que mai no té un resultat garantit. La família i l’escola ja no tenen la influència decisiva que havien tingut en el passat. Per tant, l’educació va molt més enllà de l’educació escolar. Va fer menció del llibre Ens ho juguem tot, de Joan Major, en què deia que educa tot i ens eduquen tots, educa la família, l’escola i la universitat, eduquen les xarxes socials, les novel·les i les pel·lícules, eduquen les empreses, els sindicats, els partits polítics, les ONG, per tant de manera conscient o inconscient tots som agents educatius. No educarem en la llibertat si no som lliures.

Va citar el pedagog i filòsof Gregori Luri, que en el seu llibre Sociologia de l’educació es qüestionava «Si hi ha alguna altra manera d’educar que no sigui amb l’exemple. De fet, no hi ha manera possible de no donar exemple, ja que per activa, per passiva, per omissió, es vulgui o no es vulgui, sempre s’està donant exemple». Vivim i expressem el que som en els gestos quotidians de la societat on estem immersos i en el conjunt de valors que es transmeten en el dia a dia. Sovint també mostrem valors sense ni adonar-nos, sense ser-ne conscients, així com mostrem els nostres servilismes, les nostres pors. Si volem que l’educació ajudi als altres en el desenvolupament de la seva autonomia, ens hauria d’alegrar que aquells a qui eduquem en la llibertat n’acabin fent ús, encara que aquest ús no sempre ens sembli prou encertat.

Va assenyalar la dificultat de definir el mot llibertat, ja que els historiadors de les idees n’han assenyalat més de dues-centes definicions. Va fer referència a la idea que la persona humana te dues dimensions o esferes fonamentals, la interior i l’exterior. Cada subjecte desenvolupa un rol a la societat, a partir del qual és conegut i jutjat pels altres. Aquesta és la dimensió exterior de la persona, la seva vessant representativa. L’esfera interior és aquest món personal, únic i intransferible que està en el més profund de cada ésser humà. En aquesta esfera de la privacitat més íntima cada subjecte vessa els seus pensaments, les seves pors, les seves creences, les seves esperances. El jo de cadascú és la seva identitat personal, és la construcció auto reflexiva de la dimensió interior.

La identitat de la persona no s’esgota en l’anàlisi externa, sinó que demana una profundització, una mirada interior. La llibertat es un moviment de la interioritat vers l’exterioritat. El subjecte és lliure quan actua en conformitat amb la seva interioritat, és a dir, amb la seva identitat personal. Estem cridats a esdevenir lliures, a construir-nos en llibertat. El primer moviment de la llibertat es situa en la interiorització, en el coneixement de la pròpia identitat personal, de la vocació interior. En el nostre món tothom reivindica la llibertat com un dels pilars bàsics de la vida social. La pregunta clau és què significa ser lliure, viure en llibertat. En definitiva, ser lliure significa ser subjecte i no objecte, moure’s per raons i propòsits conscients. És la fidelitat a un mateix, és endinsar-se en les profunditats del jo, per conèixer qui soc i què estic cridat a fer en el món. Aquest aprenentatge és el camí per entendre la llibertat.

En la segona intervenció, la Dra. en Filosofia Joana Ferrer va plantejar el tema des d’un itinerari de discurs fet des de la pràctica i la reflexió, que es podria respondre tant localment com globalment. Va fer esment a les tres dimensions que en llenguatge acadèmic fa referència a l’educació formal, la institucional, i l’educació no formal que s’escapa de l’escola, que sorgeix en l’entorn, en la xarxa, i l’educació informal que és la que fem sense adonar-nos-en, que és la de modelar. Dins de l’escola s’hi barregen aquestes tres dimensions. Alhora va plantejar la pregunta de si som conscients de l’impacte de l’educació informal.

Va expressar la conveniència de no respondre dicotòmicament, i separar d’entrada l’acció d’educar del sistema educatiu, o sigui, del currículum, de la xarxa, de les activitats extraescolars, de les polítiques educatives, per quedar-nos amb els valors, amb l’essència de l’educar. Va proposar la relació intrínseca natural que hi ha entre l’educació i la llibertat. Avui en dia, els docents tenen tants reptes a perseguir que la llibertat podria semblar que s’hi suma, a benestar emocional, ús de les tecnologies, bon tracte de les xarxes socials, prevenció de la violència, relacions saludables. I les escoles estan aclaparades d´inputs que cal educar. A més, va incidir en els interrogants de la finalitat de l’educació, per què eduquem i per a què eduquem. Alhora, qui és aquell que educa. En la cultura grega el mot educar, paideia, ens remet a aquest concepte d’educació integral, i en llatí educare, coincideixen en aquest formar la interioritat, l’ethos, el caràcter, formar el ser persona i el ser comunitat. Tant paideia com educare tenen aquesta connotació de formació de jo qui soc i qui vull ser, que està lligada a la llibertat. Paideia i educare estan vinculant tres conceptes fonamentals indissociables, educació, coneixement i llibertat.

Les persones tenim una eina molt valuosa per protegir-nos de possibles discrepàncies, desigualtats, intimidacions, violències, dependències, que ho fa possible aquesta relació de conceptes, per emergir-nos amb capacitat de decidir i com a societat amb consciència de col·lectivitat. Aquesta consciència de coneixement és per aprendre a ser, no per a conquerir allò que tenim al davant. En la pràctica educativa, s’han de donar pautes fermes d’on cal anar i alhora flexibles en el respecte del coneixement, ja que els contextos són diferents.

Per altra part, el sistema ens interpel·la i hauria de ser el mitjà que obeís a la finalitat. Cal avançar en un nou concepte que és la intel·ligència personal. L’administració hauria de fer una formació docent de dins cap a fora i no a l’inrevés, les polítiques educatives haurien d’anar encaminades cap un sistema clar, que transmeti, amb uns canals de comunicació que ens ajudin a compartir plegats. En definitiva, una organització al servei del propòsit. A hores d’ara no podem saber si eduquem per a la llibertat en mig de tants reptes plantejats. Per això, cal dissenyar eines, organitzacions, funcions i sistemes que no deixin espurna de dilació i que deixin lucidesa, claredat per a la finalitat.

Seguidament, el professor i consultor, director de Taller d’Empreses, Xavier Guillamet, va centrar la seva intervenció des del punt de vista antropològic i va descartar la visió sociocèntrica. Va dir que com a societat hem evolucionat i no estem obligats a fer certes coses a contracor, contra natura. Quan hi ha pobresa, la paraula llibertat no té debat. Davant de la pregunta de si estem educant en la llibertat, la resposta és afirmativa.

Guillamet va plantejar una altra pregunta: On ens porta aquesta llibertat? En fem un bon ús? I la resposta és no. A continuació ho argumenta enumerant diferents aspectes:

Estem en un moment de la història en què com mai estem patint un nivell d’addiccions, que mostra una manca de llibertat i es perd la voluntat de ser un mateix.

El retard en la maduració per ser pares. Per primera vegada a Catalunya estan havent-hi més morts que naixements.

La xifra de suïcidis entre els 13 i 16 anys és esfereïdora.

De la societat líquida, descrita per Bauman, en el que tot s’esvaeix, estem passant a una societat gaseosa en la que ja no hi ha compromís i totes les coses pateixen d’immediatesa.

La llibertat és la capacitat de ser autònom. L’ésser humà pren decisions des de la seva dimensió espiritual, psicològica i biològica. Però la llibertat l’hem convertit en una idolatria, l’ésser humà té una llibertat molt condicionada.

El ponent va presentar deu punts, com un decàleg, des de la mirada d’un infant que demana en el seu entorn proper que l’eduquin en la llibertat:

Ensenya’m que la meva llibertat acaba on comença la de l’altra.

La llibertat es practica amb dues paraules, sí i no. Ensenya’m el poder de decisió, l’esperit crític.

Ensenya’m l’autodomini, la temprança, sinó serè esclau dels meus desitjos, dels meus capricis.

Ensenya’m que encara que el jo faci no perjudiqui els altres, si em perjudica a mi, èticament no soc lliure de fer-ho, perquè tard o d’hora generaré dependència d’altres.

Ensenya’m a què faci el que faci, ho faci amb respecte als altres. La finalitat no justifica pràcticament mai els mitjans.

Ensenya’m que la llibertat política és falsa, sense matisos. Aquells que venen liberalisme volen la meva productivitat.

Ensenya’m, i si m’equivoco, corregeix-me, si jugo la carta del bé o del mal.

Educa’m en la saviesa. La cobdícia només es pot curar amb la ciència de la saviesa, no amb la ciència de laboratori.

Educa’m en la simplicitat, en la senzillesa, en què no és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita.

Educa’m en l’espiritualitat perquè la font de llibertat més gran està en la meva imaginació, en el meu ésser més íntim. L’única llibertat pura és allò que hi ha en la meva ment, la transcendència.

Finalment, es va obrir el col·loqui als assistents, amb moltes intervencions que van permetre seguir aprofundint en el tema tractat.