El cos, un microcosmos de la societat. La pell, un embolcall humà

Ressenya del Sopar Hora Europea 249
Foto: Margarita Amigó
Data de publicació: 15 d’abril de 2024

El dijous 21 de març de 2024 es va celebrar el 249 Sopar Hora Europea, per tractar sobre El cos, un microcosmos de la societat. La pell, un embolcall humà. Va donar la benvinguda el president de l’Àmbit Maria Corral, Josep Maria Forcada, i va presentar la moderadora, Assumpció Rodà, que va situar el tema i tot seguit va presentar els ponents.

Va iniciar la seva exposició el doctor en Antropologia i Història de les Religions, Alain Blomart, dient que l’ésser humà és l’únic animal que fa servir el seu cos per transmetre un missatge social. El cos ha estat utilitzat com una cosmovisió de la vida, un relat. En les societats tradicionals era un mitjà per expressar la pertinença al grup, tenia un sentit col·lectiu, en canvi en les societats occidentals contemporànies és un mitjà d’expressió personal. La paraula tatuatge ve de tatau, que provenia de l’illa de Tahití, que va ser descoberta per James Cook al segle XVIII. L’etimologia de la paraula indica que el tatuatge té un sentit espiritual i social, que serveix per connectar els humans amb els déus.

A partir d’aquí va fer un exhaustiu i ampli repàs històric dels tatuatges. Els primers tatuatges testimoniats tenen més de 5.000 anys. La mòmia descoberta als Alps, entre Itàlia i Àustria, l’home del gel, presentava tatuatges. Els experts pensen que tenien una funció terapèutica i màgica, de protecció contra els esperits malèfics. A Egipte, a partir d’uns 3.000 anys aC, ja es troben mòmies amb molts tatuatges, fins i tot amb piercings. Al sud de França i al sud Espanya, s’han trobat restes de tatuatges facials del voltant del 2.500-3.000 anys aC.

Fent un salt en la història, se sap pels escrits del general Juli Cèsar que, concretament a la Bretanya, els habitants tenien tatuatges al cos. Trobem textos al Japó, del segle VI-VII, que classifiquen els tatuatges en dues categories, tatuatges prestigiosos per a persones il·lustres, com els nobles, herois, i per altra banda tatuatges vulgars per a delinqüents i criminals. A l’Edat Mitjana, el judaisme i el cristianisme van prohibir els tatuatges, potser perquè consideraven que el cos era obra de Déu i per tant no es podia tocar ni modificar. Va citar el llibre Pureza y peligro de l’antropòloga Mary Douglas, que va ser la primera en analitzar la manera com el cos serveix de reflex de la societat, el cos és un  microcosmos. A principis del segle XX a Occident, els pocs que es feien tatuatges eren mariners. Un tatuatge habitual era el crucifix sobre l’esquena, per evitar els càstigs, segons una tradició. A partir dels anys setanta, en plena època hippy i de llibertat, comença un procés de legitimació progressiva dels tatuatges. Els sociòlegs parlen d’un nou renaixement dels tatuatges. El seu èxit actualment prové de la importància del individu, de la imatge. La pell s’ha transformat en una pantalla, on qualsevol persona pot projectar una identitat desitjada, somiada.

A continuació, Martí Algans, restaurador de cuina i amant dels tatuatges, va parlar a partir de la seva pròpia experiència dient que actualment el tatuatge és més una expressió artística, però que no necessàriament els has de mostrar als altres. Pensa que és un error que sigui moda. La vida és un recorregut llarg per immortalitzar un gran moment en un tatuatge i per anar-ho fent successivament, per això quan un es vol fer un tatuatge és important primer pensar què, com i sobretot amb qui.

Va fer referència als joves que amb setze anys ja pensen en tatuar-se, per exemple, tot un braç, creu que cal l’autorització dels pares i s’hauria de marcar una edat límit per fer-se un tatuatge. Va proposar a partir dels vint-i-un anys. És un món que està molt efervescent en la societat en aquests moments, però que passarà, que està creant una necessitat estètica, per poder entrar en determinats grups socials. El tatuatge és per a tota la vida, per això abans de fer-se’n un cal pensar-ho i conèixer bé aquest món.

Com a forma d’expressió artística hi ha diferents tipus de tatuatges, el realista, el japonès, etc. El tatuatge no és només el que significa sinó en quin moment de la vida i el perquè un se’l fa. El passat no deixa de ser la carretera que ens porta on som avui. Va recalcar que a l’hora de fer-se un tatuatge, d’inscriure’s a la pell quelcom que és permanent i irreversible, és important saber què s’està fent, com i amb qui. Sempre hi ha prejudicis sobre aquest tema, donat que en els últims cent anys les persones que es feien tatuatges eren col·lectius més marginals. Socialment, segons en quins àmbits laborals i en quins col·lectius, el tatuatge no està ben vist. Per altra part,  trobem que es fan exposicions de tatuatges, cursos o formacions. També trobem el turisme de tatuatge. De totes maneres és un tema que no és fàcil d’entendre. Cal tenir molt present que el tatuatge és una modificació que es fa a la pell per sempre.

Després, el neuròleg i neurofisiòleg clínic, Jordi Montero, autor del llibre A flor de piel, es va centrar en el món actual de la neurociència i la seva relació amb la pell, ja que estan íntimament lligades. La pell és l’òrgan més gran, el que té més superfície i volum. Prové de l’ectoderm, és la capa que dona lloc al sistema nerviós. Tenim més neurones fora del crani que dins del mateix. Tot el cos està ple de neurones, som uns animals fonamentalment neuronals. La pell és el gran òrgan de relació del cos amb el mitjà. Actualment, cada vegada més, des del punt de vista científic, la biologia no té sentit si no es mira amb uns ulls evolutius. L’evolucionisme darwinià ja no és una teoria, és una verdadera ciència.

Quan hi ha canvis en la nostra funció corporal, la pell expressa les emocions. Un dels aspectes importants en l’expressió de les emocions en els animals és a través del tacte que és l’inici de la relació social. De fet, nosaltres, a la base dels pèls, en tenim nou milions, disposem d’uns receptors específics per a un tacte molt especial que és el de les carícies. El contacte de pell amb pell entre els humans forma part del joc social.

La cultura ha portat una nova expressió de les emocions, que és més cognitiva. S’ha traslladat el simbolisme al tatuatge, que apareix en l’humà fa uns dos-cent mil anys, quan els primers Sapiens van començar el llenguatge, la cultura que construeix cervell. Des d’un punt de vista neurològic, es pot distingir cada sensació a quina àrea del cervell arriba. Quan fem una carícia va a les àrees de les emocions, al sistema límbic. El contacte físic ha tingut fronteres depenent de la cultura i ha generat molta problemàtica emocional. Per concloure va dir que la pell no és simplement protectora, és una part del sistema nerviós, és un òrgan viu, extraordinàriament actiu d’entrada i de sortida.

Finalment, es va obrir el diàleg als assistents al Sopar, que va ser molt participatiu i va permetre seguir aprofundint en el tema.