Sara Canca Repiso
Psicòloga
Foto: Sannop de Pexels
Data de publicació: 17 de juny de 2024
Si mirem enrere, segur que trobem alguna situació adversa, al límit de les nostres capacitats, en què s’han vist superats els nostres recursos psicològics. Ens hem sentit estressats, amb por, amb incertesa.
Cada persona té un llindar d’adaptació a aquesta adversitat i capacitat de sortir enfortida dels traumes, aprendre dels conflictes, ser més madura psicològicament parlant, ja que podem omplir la nostra motxilla de més recursos psicològics.
Aquestes adversitats ens fan patir, però també ens ofereixen una oportunitat de créixer. La capacitat d’aixecar-nos cada cop que caiem i seguir endavant, com deia Romain Gary, és la resiliència.
L’APA (The American Psychological Association) la defineix com l’habilitat que tenim per adaptar-nos a l’estrès i l’adversitat. La resiliència és una cosa positiva, conseqüència d’una cosa negativa, i es pot desenvolupar tant a nivell personal com col·lectiu.
Des que la Psicologia es va constituir com a ciència, es va centrar en les patologies, en els trastorns, problemes, patiment de les persones o grups. Així, aquesta ciència psicològica ha millorat el seu coneixement sobre què és l’estrès, depressió, ansietat o altres. Però es feia poca atenció a allò positiu.
Va ser a finals del segle passat, el 1998, quan Martin Seligman, professor de la Universitat de Pennsilvània i un dels pares de la Psicologia Positiva, va obrir nous horitzons a la Psicologia, en centrar-se en les característiques positives i fortaleses humanes.
Estem encara en una muntanya poc explorada. Es practica i es camina. Enfortint connexions neuronals per a nous aprenentatges, per crear nous patrons cerebrals que facilitaran aquestes noves conductes.
Per explicar què és allò del benestar psicològic i la felicitat, la psicologia positiva estudia com acceptar i experimentar allò negatiu i com focalitzar-se en allò positiu. I estudia l’agraïment, la bondat, l’altruisme i també la resiliència.
Resiliència prové del llatí resili, que vol dir tornar enrere, rebotar. En la física és sinònim d’elasticitat, flexibilitat d’alguns materials. En la Psicologia s’usa aquesta metàfora, però la resiliència psicològica no és només resistir, sinó que et permet reconstruir, caracteritzant aquelles persones que, com indicava el psicòleg Michael Rutter, malgrat néixer i viure en situacions d’alt risc, es desenvolupen psicològicament sanes i reeixides.
Nelson Mandela va estar durant 27 anys a la presó, per després ser líder i president del país, defensant la igualtat i la reconciliació. Charles Chaplin va ser fill d’un pare alcohòlic i es va criar en un orfenat, esdevenint el principal actor de cinema mut gràcies al seu esforç. Malala va lluitar pel dret a l’educació al Pakistan; li van disparar i, davant de tota incredulitat, va sobreviure i va exercir una protesta pacífica. Aquests personatges mai no es van rendir, perquè van exercitar aquesta competència psicològica, inherent en la persona, que és dinàmica i que tots podem desenvolupar.
Podem pensar que, per mostrar resiliència, hem de patir. Aquesta seria una visió reactiva de la resiliència: vaig tenir un greu accident de trànsit, la meva parella em va abandonar, vaig perdre els pares quan era una nena. I reacciono, de manera positiva.
Tot i això, és possible desenvolupar una resiliència proactiva, que s’anticipa, que serveix de matalàs perquè la caiguda no sigui tan brusca. Així, no cal esperar que passin esdeveniments negatius per portar un manteniment resilient diari. Estratègies com ara la presa de decisions adaptatives, amb una visió optimista i sentit de l’humor.
D’aquesta manera, la proactivitat no seria només adaptar-nos a l’adversitat (que ja és molt), sinó identificar possibles riscos. Imaginar-nos una situació concreta complicada, i revisar si tindríem prou recursos psicològics per superar aquest obstacle.
La professora Golnaz Tabibnia, investigadora en neurociència afectiva de la Universitat de Califòrnia, va publicar el 2020 un estudi sobre les bases neuronals de les estratègies que incrementen la resiliència. I proposa tres rutes cap a la resiliència: regular l’afecte negatiu, cultivar allò positiu i transcendir el jo.
Per regular l’afecte negatiu, com l’estrès o la tristesa, es recomana exposar-se a allò que ens estressa, per exemple, pujant a l’ascensor si ens fa por, d’una manera pautada i incremental, o prenent perspectiva de l’assumpte, és a dir, preguntar-nos quina importància li donaríem al cap de deu anys. Aquesta pràctica ens oferirà la reducció del cortisol, la famosa hormona de l’estrès.
A l’hora de cultivar allò positiu, busquem augmentar la dopamina i el sistema de recompensa. I aquí, podem recordar les quatre pautes del benestar (descans, dieta, esport i gaudi)
La saviesa mil·lenària i la ciència moderna estan d’acord que dormir entre set i vuit hores és beneficiós a nivell cognitiu i emocional. Una dieta equilibrada aportarà els nutrients principals per millorar l’ànim, la memòria o l’aprenentatge. L’esport, l’exercici físic, redueix l’estrès i millora l’estat d’ànim, i l’exercici aeròbic en particular és el que produeix cèl·lules a l’hipocamp i millora aprenentatge i gestió de l’estrès. I, finalment, el gaudiu. Saber gaudir dels petits plaers de la vida, coherent amb el teu propòsit de vida.
Transcendir el jo, molt lligat a l’espiritualitat, és anar més enllà de la identitat pròpia, sabent-se part d’un tot més complex. L’autotranscendència s’aconsegueix a partir de la fe en Déu o qualsevol mena d’espiritualitat.
Si recordem la jerarquia de necessitats del psicòleg Abraham Maslow, trobem l’autorealització com la necessitat humana més alta. No obstant, tot i ser crucial, aquest psicòleg va fer un pas més al cim i va assenyalar, com a experiència cimera, a l’autotranscendència, enfocada a cuidar els altres, la natura, el cosmos.
Conrear la resiliència requereix dedicació i esforç. Val la pena entrenar-se, aprehendre i desenvolupar estratègies per adaptar-nos, de la millor manera possible, a la nostra realitat concreta.