Assumpta Sendra Mestre
Directora Àmbit Maria Corral
Foto: Assumpta Sendra
Data publicació: 7 d’abril del 2025
Sabem que el pensament crític és necessari per argumentar els propis criteris i prendre decisions. Fem ressò d’alguns fragments d’una entrevista realitzada al filòsof Josep Maria Terricabras Nogueras (1946-2024) gairebé després d’un any de la seva mort, el 16 d’abril. El titular era «El pensament és defensa personal», publicada el gener de l’any 2004 a la revista RE (realisme existencial), i el seu contingut segueix sent d’actualitat, ja que tractàvem el tema sobre Pensar que mai caduca i sempre exercim.
Ell havia publicat el llibre Atreveix-te a pensar en què proposava estimular els individus perquè pensin amb més claredat i més rigor. Li preguntava: Com es fa? I ell responia que: «Pensar no és una cosa que s’aprengui amb facilitat, però és important que sigui un objectiu. Hi ha qui pensa –així ho deia Ortega i Gasset– que la claredat només és la cortesia del filòsof. Però jo penso que la claredat és un valor substantiu, un valor en si mateix. No hem de buscar la claredat com a cortesia sinó com a objectiu bàsic. Aleshores, això ja porta certes condicions en el pensar.» Aquestes condicions «fan que no puguis pensar en frases llargues quan tens presses. Que hagis de fer-ho amb una sintaxi clara, amb precisió i que no et puguis amagar darrere de les paraules i fer veure que l’obscuritat és profunditat. És a dir, la profunditat en filosofia s’ha de trobar en la superfície, és el descobriment d’algunes idees que estan a l’abast de tothom. Això sí que es pot arribar a fer i aprendre. Per això tenim com a objectiu la claredat, que té un avantatge extraordinari i és més democràtica».
Atreveix-te a pensar és un títol que convida a ser agosarat i –li qüestionava– si la persona té por de pensar. Ell contestava:«En aquest punt jo no sé si compartir ben bé la idea de la por. Només a mitges. El que penso és que als poders cada vegada els fa més por que la gent pensi. Quan algú descobreix privadament el gust de pensar s’ho passa tan bé que no li fa cap por, al contrari, li dona plaer. La por, més aviat, és perquè el pensament pot ser crític o escèptic, no s’ho acaba de creure mai ben bé tot, ni els eslògans comercials, ni els polítics, ni els religiosos. El que els va bé, als poders, és tenir uns certs esquemes i que la gent segueixi i calli. Tenir persones al davant que tenen una certa autonomia provoca angoixa. La por és per als que voldrien impedir el pensament. Si la gent no s’hi atreveix és perquè no està posada en aquest carril del pensament lliure, però quan la gent s’hi posa, no li fa por».
No interessa al poder que els ciutadans pensin, ja que d’alguna manera, poden manipular. Ell deia: «Això em temo. Però sempre, en totes les èpoques històriques, hi ha hagut masses dominades per altres grups. Actualment no estem en el pitjor moment sinó en el millor moment de la història –ho deia fa 21 anys– perquè ara els individus tenim molts més recursos. Abans, hi havia milions de persones que no sabien llegir ni escriure, no tenien accés ni a llibres ni a informacions externes més que a les del seu voltant; per tant, era molt més fàcil controlar-los i manipular-los. En aquell moment, ser un dissident o pensar pel teu compte era una heroïcitat. Ara, les formes de domini són molt més potents i podem tornar altra vegada a una societat controlada, però, alhora, tenim la possibilitat de reaccionar i defensar-nos. D’aquesta manera es va descobrint que el pensament és defensa personal i ajuda a viure. Quan això s’aprèn en grup és extraordinàriament important, perquè ajuda en aquesta defensa personal enfront de les trampes que et paren i enfront també de les d’un mateix. S’ha de ser molt crític i molt autocrític».
Li preguntava com s’aprèn a pensar, ja què hi ha molts factors que influeixen i la seva resposta va ser que:«Pensar vol dir moltes coses perquè, per exemple, una persona que sap fer càlculs pensa, però no n’hi ha prou, perquè el poden dominar i controlar igualment, malgrat tants càlculs. Hi ha moltes formes de pensar i la forma de pensar que anomenem ‘pensament crític’ és el component més important de l’individu. En l’aprenentatge del pensament, hi influeix l’ambient, el contacte, s’aprèn per osmosi i per l’experiència de viure amb algú més. No hi ha tècniques determinades que ens puguin ajudar a treure conclusions, a saber veure les dificultats en un argument, però sí que l’esperit de precaució i el tenir perspicàcia s’aprenen, perquè algú t’ho ensenya. El pensament és gradual i canviant. Sortosament, hem de pensar que la persona està aprenent tota la vida. A vegades t’adones que has estat molt dogmàtic o molt poc comprensiu o molt insensible. Tot això és pensament i observes que no és pura racionalitat, sinó que també és emoció i sensibilitat».
En la conversa també deia que per conrear el pensament cal tenir «els cinc sentits oberts, amb el contacte, amb els altres, amb les lectures, amb les influències, etc. M’agrada formular-ho com a dieta variada; no vull dir una dieta gastronòmica, sinó una dieta cultural. Una persona que fa història va molt bé que de tant en tant llegeixi alguna altra cosa, que vagi al cine, que vegi una exposició de pintura, assisteixi a un concert… Tenir una dieta variada dona una certa estabilitat i capacitat al pensament».
I en la pregunta “Descartes va manifestar la proposició tan coneguda ‘Penso, doncs existeixo’. No hauria de ser a l’inrevés: ‘existeixo, per tant penso’?” Ell va respondre: «Això tindria un altre sentit. L’objectiu de Descartes era simplement assegurar-se si podia estar cert d’alguna cosa. Per tant, si penso és que existeixo. Des d’un punt de vista més existencial i més vital –tal com es planteja– és l’existència la que et porta a descobrir el pensament. Alguna vegada he formulat ‘parlo, per tant existeixo’. Per què? Perquè estic amb d’altres i, en parlar als altres i amb els altres, em mostro com un humà. Aquesta és una visió més existencial que la de Descartes, que oferia més aviat una demostració metafísica».