Josep Alegre
Professor i educador sociocultural
Foto: Ivko (Pixabay)
Data de publicació: 17 de novembre de 2025
L’esperança no és només un sentiment optimista; és una força transformadora. Paulo Freire, un dels pedagogs més influents del segle XX, la concebia com un acte polític i pedagògic. Per ell, educar era un acte d’amor i de fe en la capacitat humana per transformar la realitat. En aquest sentit, l’esperança es converteix en un motor de l’aprenentatge, una disposició interior que impulsa els estudiants a imaginar futurs possibles i a comprometre’s amb la construcció.
Perquè l’esperança compleixi aquest paper, l’escola ha d’adoptar estratègies que fomentin en els estudiants la capacitat de projectar-se cap al futur. Una via efectiva és el disseny de projectes interdisciplinaris que connectin l’aprenentatge amb problemes reals de l’entorn: sostenibilitat ambiental, justícia social, inclusió, salut mental o benestar comunitari. Aquests projectes permeten als estudiants visualitzar un futur millor i participar activament en la creació.
Una altra estratègia clau és l’acompanyament personalitzat, que cultiva l’esperança en fer sentir als estudiants que no estan sols. Aquest acompanyament els ajuda a reconèixer els seus talents, superar obstacles i establir metes significatives. Així mateix, és fonamental obrir espais on puguin somiar i crear: art, escriptura, música, teatre, innovació, emprenedoria o pensament utòpic. Aquests espais alimenten la imaginació i reforcen la convicció que un altre món és possible.
El currículum també pot integrar continguts que inspirin: històries de resiliència, filosofia, ètica, ciutadania activa, literatura que desperti empatia i visió de futur. Aquests elements ajuden els estudiants a connectar-se amb valors universals i a reflexionar sobre el seu paper al món. Una escola que promou l’esperança és aquella que escolta els estudiants, en valora les idees i els permet participar en les decisions. El diàleg genera sentit de pertinença i empodera els joves com a agents de canvi.
L’esperança s’enforteix quan els estudiants perceben que el seu aprenentatge té impacte més enllà de l’aula. Activitats com el voluntariat, els intercanvis culturals, la participació en fòrums juvenils o les xarxes d’acció social converteixen l’escola en un espai on es cultiva l’esperança. En aquest context, l’aprenentatge deixa de ser una obligació i es transforma en una aventura amb sentit. Els estudiants no sols adquireixen coneixements, sinó que desenvolupen la convicció que poden imaginar, construir i habitar un món millor.
Els currículums tradicionals se solen centrar en continguts acadèmics, habilitats cognitives i preparació per al mercat laboral. Però què passa quan els estudiants enfronten incertesa, crisi climàtica, desigualtat o conflictes personals? En aquests moments, el coneixement tècnic no és suficient. Allò que sosté les persones és l‘esperança: la creença que el canvi és possible, que l’esforç té sentit i que el futur pot ser millor.
Incorporar l’esperança al currículum no implica afegir una nova assignatura, sinó transformar la manera d’ensenyar i aprendre. Vol dir ensenyar a enfrontar l’adversitat, adaptar-se i recuperar-se. Això s’aconsegueix mitjançant programes d’educació emocional, espais segurs, estratègies d’autocura i la promoció de l’error com a oportunitat d’aprenentatge. També implica analitzar la realitat amb profunditat i projectar solucions: debats sobre temes actuals, aprenentatge basat en problemes i l’ús de la prospectiva a les assignatures.
A més a més, és essencial fomentar l’empatia i el compromís social. Activitats de servei comunitari, literatura, cinema o testimonis que desenvolupin sensibilitat social, així com la cooperació en comptes de la competència, són eines poderoses. L’escola ha d’ajudar els estudiants a imaginar possibles futurs guiats per valors ètics i responsabilitat social, mitjançant dilemes morals, narratives utòpiques i l’exploració de valors.
Quan l’escola ensenya resiliència, pensament crític, empatia i imaginació ètica, sembra esperança. No com una idea abstracta, sinó com una competència vital que prepara els estudiants per enfrontar el món amb coratge, consciència i compromís. Incorporar l’esperança no vol dir abandonar els continguts acadèmics, sinó reorientar-los cap a una pedagogia amb sentit de propòsit.
Això no implica renunciar al rigor acadèmic, sinó donar-li una direcció humanitzadora i transformadora. Es tracta d’incloure eixos transversals que connectin l‘aprenentatge amb la cura del planeta, la responsabilitat intergeneracional, el diàleg, la resolució de conflictes i la construcció de comunitats solidàries. També ajudar els estudiants a conèixer-se, gestionar les seves emocions, desenvolupar resiliència, fomentar la justícia, l’equitat i el compromís ètic, i prendre consciència dels desafiaments globals i del paper que cada persona pot exercir en la transformació social.
Reorientar el currículum cap a l’esperança no és una tasca petita: és una revolució pedagògica que transforma cada assignatura en una oportunitat per imaginar, construir i habitar un món més just, sostenible i humà. L’escola, doncs, es converteix en un espai on el coneixement es posa al servei de la vida i del futur.
En aquest enfocament, els docents es converteixen en guardians de l´esperança, facilitadors d´espais on els estudiants puguin imaginar, crear i construir junts.