Leticia Soberón Mainero
Psicòloga i doctora en comunicació
En temps convulsos com els actuals, és més que oportú plantejar-se la necessitat de corresponsabilitzar-nos en el terreny social per mantenir la pau i una convivència justa.
Però la capacitat d’exercir una acció corresponsable no s’improvisa. No només és fruit de persones que individualment han madurat prou, sinó també de valors culturals compartits que apuntalin aquestes actituds i aquestes accions.
Una cultura de l’individual… assedegada de solidaritat
En el nostre context cultural, des del començament del segle XXI s’accentua el valor social de l’autogestió, l’autonomia i la independència dels individus. L’ideal és la persona que no necessita ningú ni depèn de ningú. Es valora i exerceix la pròpia llibertat en tots els camps possibles. A més, un generalitzat protagonisme dels drets ciutadans accentua aquesta manera de procedir, com si tot ens fos degut, mentre que s’ignoren els possibles deures compartits amb la resta de la societat.
No obstant això, en aquesta mateixa societat hi ha una gran set d’espais on ser útils. Milers de joves busquen espais necessitats on ser voluntaris i aportar el seu temps.
Certament, la cultura predominant no hi ajuda, però segurament hi ha alguna cosa en moltes persones, joves o no, que desitgen ser útils pels altres i exercir la seva corresponsabilitat en la humanització del món.
Vegem, sobre la base de la proposta del psiquiatre Enrique Baca1, dos dels factors que més incideixen en la capacitat posterior d’assumir responsabilitats personals i compartides. Si tot fenomen humà és multicausal i no es pot assenyalar una única variable per explicar la conducta, cal anar als orígens del desenvolupament de la persona per localitzar almenys alguns dels elements evolutius que, en la vida adulta, sustentaran la capacitat d’actuar de manera corresponsable.
La construcció de l’alteritat
En els éssers humans la presència d’un altre com un altre-jo, com un proïsme, es desenvolupa al llarg de la primera i la segona infància. A partir dels tres anys, va emergint progressivament l’aparició de l’altre al camp experiencial del nen. Aquest procés s’anomena ‘construcció de l’alteritat’, que consisteix en el reconeixement de l’altre com a semblant, però diferent de mi. Algú respectable com jo.
Les pautes per les quals el nen o nena va reconeixent els altres com a ‘propis’ o ‘aliens’, es creen quan comença a haver-hi contacte amb entorns fora de la família. I aquestes pautes dependran en part dels trets temperamentals i de seguretat adquirida, i en part de les categories culturals que l’envolten.
Així, tota persona va tenint el concepte dels meus (la meva família i amics), els altres (propers i reconeguts com a veïns, condeixebles, família ampliada), i els altres, els desconeguts pel carrer, etc.
Encara que això es remodela en l’adolescència, en què ‘els altres’ adquireixen una rellevància especial, en el món adult els altres acabaran constituint dues classes diferents de subjectes vistos des de la perspectiva del Jo consolidat. Aquestes classes són els altres proïsmes i els altres aliens.
Els proïsmes solen ser vistos com a iguals en dignitat i drets. I els aliens, depenent de l’entorn cultural, poden ser vistos com a proïsmes potencials, com a possibles aliats o socis per a iniciatives i treballs, o com una amenaça de la qual cal defensar-se a priori.
De manera força esquemàtica, podem dir que, si la construcció de l’alteritat és exitosa, la persona tindrà les bases per col·laborar amb els altres, siguin propis o aliens. Si no, estarà menys dotada per a aquest tipus de relació.
Això es complementa amb el locus de control.
El locus de control
És l’actitud que té el subjecte de situar en ell mateix o en els altres l’origen del que li passa. El locus de control intern fa que el subjecte assumeixi que té la capacitat per dirigir la seva vida en termes generals. Que pot incidir, dins dels seus límits i circumstàncies, en allò que li passa. A la zona on la seva actuació és possible, considera que pot actuar i ho fa. El concepte mateix de control intern s’associa, per tant, amb autogovern i responsabilitat: la persona es troba inserida en una dinàmica de llibertat.
En canvi, per a una persona amb locus de control extern, allò que li passa i allò que els passa als seus està sempre determinat per forces exteriors que van des de l’atzar, la sort, l’acció d’altres, les circumstàncies, etc., davant de les quals poc pot fer.
Aquesta actitud s’associa a la passivitat en la conducta, al fatalisme, a la sensitivitat (que pot arribar a la suspicàcia) a la interpretació de les possibles accions externes sobre els resultats i, també, a la des-responsabilització i negació de la llibertat pròpia.
Tant la construcció de l’alteritat com el locus de control es configuren a edats primerenques, però es poden modular al llarg de la vida. I mentre hi ha vida, hi ha esperança.
- E. Baca Baldomero: Breviario del animal humano.
Triacastela, 2019