Jordi Cussó Porredón
Sacerdot i economista
Foto: Aaron Burden en Unsplash
Data de publicació: 20 de juliol de 2026
Fa uns mesos vam celebrar la festa de Sant Jordi. La tradició ens convida, any rere any, a regalar llibres i roses en aquesta data tan significativa. És un gest senzill, però carregat de simbolisme: oferir cultura, bellesa i afecte en un mateix acte. Per aquest motiu, avui vull recomanar-vos un llibre molt especial.
Un llibre que mereix ser llegit sense presses, amb calma, deixant-lo reposar al cor. Un llibre que no s’esgota en una primera lectura, sinó que convida a tornar-hi, a rellegir-lo, a meditar-lo i a extreure de les seves pàgines tot el sentit que conté. També us suggereixo compartir-ho, comentar-ho amb amics, deixar que generi conversa i reflexió. Estic convençut que, d’una manera o d’una altra, a tots ens en resultarà profitós.
No obstant això, us he d’advertir d’alguna cosa: es tracta d’un llibre singular, difícil de trobar en llibreries. No és als aparadors ni als catàlegs de novetats. Aconseguir-ho requereix un esforç diferent, més personal, més interior.
El problema —si és que es pot dir així— és que no en recordo amb exactitud el títol. Segons sembla, té diversos noms, depenent de qui ho hagi ‘editat’. A més, el seu autor va voler que fos una obra artesanal: no hi ha grans tirades, ni edicions massives. Cada exemplar és únic, irrepetible i està acuradament adaptat al seu lector.
Això fa que no coincideixin ni el nombre de pàgines ni els temes que aborda. De vegades, és un llibre breu; en altres, pot superar amb escreix les mil pàgines. Hi ha capítols intensos, altres de més lleugers; alguns lluminosos, altres travessats per la dificultat o el silenci. Però tots formen part d’una mateixa història.
L’autor, conscient de la nostra manca de temps i de la pressa que caracteritza la nostra època, ha tingut un detall admirable: ha subratllat certs fragments, els més importants. Són aquests moments que destaquen amb força, que romanen a la memòria, que ens marquen. Llegir aquests passatges subratllats és una bona manera de començar. Després, si ho desitgem, sempre podrem tornar enrere i aprofundir, descobrir matisos, comprendre millor el que s’ha viscut.
Avui dia es diu sovint que escassegen els bons llibres d’espiritualitat. Jo, però, m’atreveixo a afirmar que aquest és un dels millors. Algunes de les seves ‘edicions’, fins i tot, inclouen fotografies, records, objectes, petits signes que ho fan encara més viu, més proper, més encarnat a la realitat.
Potser ja heu intuït de quin llibre estic parlant. Sí: és el vostre propi llibre. El de cadascun de vosaltres. El que heu anat escrivint, dia a dia, al llarg de la vostra vida. És una autobiografia única, en què destaquen els moments més significatius: aquells que han quedat gravats en la memòria profunda, en aquest lloc que la Bíblia anomena el cor . Són pàgines escrites amb alegries i ferides, amb trobades i comiats, amb cerques i troballes.
Aprendre a llegir aquest llibre és descobrir que la nostra vida és plena de sentit. És reconèixer que cada experiència es pot convertir en un petit sagrament: un signe que ens revela qui som i qui estem cridats a ser. Ens fa sentir germans, amics, pares, fills, mestres i deixebles. Ens recorda, en el fons, que som fills i filles de Déu. En rellegir les nostres pàgines, comprenem que la nostra història no és banal ni insignificant. És, en realitat, una història sagrada. Una d’aquelles històries que tantes vegades hem admirat en altres, però ara descobrim en nosaltres mateixos.
Potser el que ens falta no és viure més, sinó aprendre a llegir millor el que ja hem viscut. Ara tenim l’oportunitat d’aturar-nos, de contemplar la nostra vida amb sorpresa, de llegir-la amb atenció i descobrir-hi el pas discret, però constant, de Déu. Percebre com ha estat present en cada etapa, fins i tot en aquelles en què semblava absent. Perquè quan aprenem a llegir sense presses, vam descobrir una cosa sorprenent: la nostra vida està molt més habitada per Déu del que la velocitat amb què vivim ens feia creure.
Llegir la pròpia vida amb calma és, en el fons, un acte de reconciliació amb un mateix. És reconèixer que tot —el que és lluminós i el que és fosc— ha contribuït a escriure la nostra història. I que, d’alguna manera, tot ha tingut sentit. Adonar-se’n és una bella manera de tancar un cicle, d’agrair allò viscut i de preparar-se per començar-ne un de nou amb més consciència, amb més profunditat, amb més pau.
Bona lectura.
Article publicat a revistare.com, edició en castellà, el maig de 2026