Amistat amb més transparència

Per M. de Jesús Chávez-Camacho
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Ginebra, febrer 2014
Foto: http://cort.as/7UQf

L’ésser humà és un ésser assedegat d’amistat i que, en la mesura que es va obrint a l’amistat amb els altres, el seu ésser es va esponjant com un miracle.

Són moltes les persones que al llarg de la història s’han expressat per escrit sobre l’amistat. Potser, es deu a la gran importància que té l’amistat en la vida de l’ésser humà per al seu desenvolupament global, la seva harmonia interna, per la vivència d’emocions diverses que comporta les seves relacions amb les altres persones i amb el món.

¿Com es pot viure l’amistat perquè vagi sent cada vegada més veritable? La pregunta és important, però no és fàcil de contestar, ja que no existeix cap tipus de recepta. No obstant això, els convido a reflexionar sobre certes característiques que podrien ajudar-nos a treure les escombraries que, a vegades, tant l’entelen i així poder viure l’amistat amb més transparència.

1. No forçar: l’amistat no es pot imposar. No podem forçar ningú a ser amic nostre, ni tampoc ningú no pot forçar-nos a ser amic de ningú. L’amistat o és lliure o no és amistat. Els amics, a més, han d’ajudar-se mútuament per fer créixer la llibertat de l’altre. Que cada dia es «necessitin» menys en tot allò que no sigui la pura amistat. Així aniran vivint cada vegada més la dimensió de gratuïtat per la sola amistat. No es poden crear dependències fora de la mera amistat ni facilitar-les. Això no vol dir que en virtut, precisament, d’aquesta amistat benvolent, gens egoista, un no estigui disposat a fer per l’amic qualsevol sacrifici i ajuda.
2. No enganyar: no puc dissimular, fent creure a l’altre que sóc diferent del que sóc, perquè l’altre m’estimi. Aconseguiria, així, que l’altre fos amic del que jo aparento ser, però que no existeix. Tampoc no he d’idealitzar l’amic, enaltint-lo, en el fons per propi orgull en poder dir: «aquesta persona tan excel·lent és amiga meva!». Podria ser que si el miro tal com és, em sembli que no l’estimaré i llavors el faci més gran, el guarneixi amb virtuts que no té i així, ara sí, cregui que és digne que jo l’estimi. D’aquí vénen moltes ruptures en les amistats, quan arriben a contemplar l’amic tal com és.
3. No il·lusionar vanament: il·lusionar és enganyar simulant per part meva una disposició a l’amistat que en realitat no tinc. És deixar creure a l’altre que vaig sent amic seu, sabent que no és així. Saber que l’estic enganyant respecte a les meves disposicions i no treure’l de l’engany. O fer-lo somiar i desitjar coses que un sap que, en realitat, no pot oferir.
4. No ser egoista: la persona egoista sotmet l’amistat al seu propi bé. No puc ser amic d’un altre, tenint com a objectiu primari el meu bé, buscant gairebé sols el meu propi profit. He de cercar principalment el bé dels meus amics, desitjar fer-los feliços.
5. No comprometre: és a dir, posar en perill de qualsevol índole l’amic, precisament per la nostra amistat amb ell. No podem difondre l’amistat que tenim amb algú si per alguna raó això el compromet o el perjudica.
6. No ironitzar: la ironia és fer una broma punxant de l’altre; és deixar-lo en mal lloc, és fer-li una mica de sang. No s’ha d’ironitzar ningú i encara menys els amics. Per què? Per dues raons: perquè per això s’empren, sovint, coneixements i dades que són de la intimitat de l’amistat i, a més, perquè m’aprofito de l’amic ja que ell, pel bé de l’amistat, pot ser que no respongui de la mateixa manera.
7. No prostituir: no hem d’emprar l’amistat per altres finalitats. He d’estimar l’amic pel que és, no pel que pot ser, ni pel benefici que puc treure’n, ni pel prestigi que pugui obtenir de ser amic seu. No es pot cercar l’amistat com a mitjà per a d’altres coses. L’amistat ha de ser un terme en ella mateixa. No hem de pretendre conquerir l’amistat amb béns materials, sense veritablement donar-nos.
8. No caçar ni deixar-se caçar: l’amistat ens fa lliures, no pot esclavitzar. S’és amic perquè es vol i se segueix sent amic perquè es continua desitjant. L’amistat no ha de lligar. Hi ha gent que té por que l’amic se li’n vagi i va teixint una subtil teranyina fins que l’embolica i el té pres per dins. Per una altra banda, hi ha persones que tenen una certa por a anar soles per la vida i es fan vassalls d’algú més fort. Llavors, dins d’aquesta voluntària xarxa, se senten feliços però estan caçats per tota la vida. L’amistat és una entrega, però que, alhora, et fa ser cada vegada més lliure, no et lliga sinó que t’ajuda a deslligar-te de tot parany. Abans parlàvem de no forçar. En aquesta característica de l’amistat que ara tractem, l’amic no és de la meva propietat. No hem d’intentar mai posseir persones.
9. No manar ni deixar-se manar: on hi ha ordres, és que hi ha autoritat-obediència, i això mata l’amistat. Mentre hi ha jerarquia (per exemple: pares-fills, empresaris-obrers, etc.), no pot haver-hi veritable amistat. En aquesta hi ha d’haver llibertat, res de coacció, res de dependència o d’obligació. És propi de l’amic no manar sinó demanar, sol·licitar, proposar. I viceversa, no obeir sinó acollir, ser delicadament dòcil, però lliurement, no com un esclau sinó com un ésser humà lliure.
10. Estimar i deixar-se estimar: és mutu per part de tots els éssers amics, l’amor. Si d’aquests sentiments, jo sóc el que vol donar aigua però com si mai en necessités, no demano que m’estimin, fins i tot no em deixo estimar; faig que l’amistat, es vagi desequilibrant. Deixar-se estimar és d’una tremenda humilitat. Ens costa perquè implica reconèixer que som limitats i que també necessitem que ens estimin, que tinguin cura de nosaltres, que s’ocupin de nosaltres. Tant important és estimar com deixar-se estimar.

Després de pensar sobre aquestes característiques, potser tenim la impressió que estem a molts quilòmetres de distància de ser veritables amics dels nostres amics, o pensarem que és una cosa impossible. No crec que calgui desanimar-se. L’amistat es construeix cada dia, i demana esforç per part de tots els interessats. ¿I si ens llancéssim  pels camins de l’amistat amb aquests punts de referència a les nostres motxilles?

Publicat a la revista RE